Arxiu del blog

dissabte, 3 de desembre de 2016

David Arbonès Agustín

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

99: DAVID ARBONÈS AGUSTÍN.

"El passat 17 de novembre de 1992 va tenir lloc al cementiri de Riba-roja d'Ebre un homenatge a la memòria de David Arbonès, comissari de la 27a Divisió durant la guerra, que va tornar clandestinament de Mèxic per incorporar-se a l'organització del PSUC. L'abril de 1947 va ser condemnat a 4 anys de presó.
A les primeres eleccions municipals democràtiques va ser elegit regidor de Riba-roja.
A l'acte de comiat, organitzat pels militants del partit que van treballar amb Arbonès, van assistir-hi més de 150 persones.
La primera intervenció va ser la de l'alcalde de Riba-roja, el Sr. J. Luis Aparicio, que va voler dedicar-li un emocionat parlament en el qual va glossar la figura humana del David.
A continuació, el company Gregorio López Raimundo va explicar la trajectòria de militància en el PSUC d'en David Arbonès: va fer la guerra, i després d'exiliar-se a Mèxic, l'any 1946 va tornar a Catalunya per integrar-se a l'estructura clandestina del PSUC. Posteriorment va ser detingut, torturat i condemnat a presó en el 'Procés dels 80', en el que varen ser condemnats a mort i executats els companys Joaquim Puig Pidemunt, Numen Mestres Ferrando, Àngel Carrero Sancho i Pere Valverde Fuentes. En sortir de la presó va ser desterrat a Riba-roja on va continuar la seva activitat politica essent més tard regidor de l'Ajuntament. En López Raimundo va recalcar que és gràcies a la dedicació i la lluita d'en david i d'altres com ell que avui tenim un món millor. Va tancar l'acte el nostre secretari general Rafael Ribó, que va reivindicar que la història de Catalunya a més a més dels reis, les batalles i els grans esdeveniments la fan gent com en David i que gràcies a ells el món avui és així. Per acabar va dir que la darrera aportació d'en david al futur era aconseguir que es reunissin allí tanta gent amb una preocupació comuna. A continuació va lliurar a la vídua d'en David, Trini Gros, també amb una llarga vida de militància en el PSUC, una placa amb un poema d'en Miquel Martí i Pol en record de l'acte que s'havia celebrat. Esdeveniment que va acabar amb unes curtes i emocionades paraules de la Trini Gros agraïnt a tots la seva presència.
Seguidament els participants es traslladaren a Tivissa, localitat governada per d'Iniciativa per Catalunya, on va tenir lloc un dinar, i en acabar es va llegir un document que volia ser una aportació al debat politic actual. Després d'una sèrie d'intervencions va cloure l'acte en Rafael Ribó qui va encoratjar a tots els presents a participar d'una manera activa a Iniciativa per Catalunya".

Publicat per Ramón Francesch a la revista 'Treball', nº 893, any 1992.


dissabte, 10 de setembre de 2016

Laia Berenguer Puget

MEMÒRIA HISTÒRICA. 

FITXES DE MILITANTS.

98: LAIA BERENGUER PUGET.





 Laia Berenguer i Puget (Sant Feliu de Codines, 18 de gener de 1920 - 21 de juny de 2011), ha estat una militant històrica del PSUC, exiliada a França i posteriorment empresonada a Espanya, que va ser regidora i alcaldessa del PSUC i d'ICV a la seva ciutat natal, St. Feliu de Codines, en el Vallès Oriental.
El 1936 començà a militar a les JSUC, organització de la que fou fundadora en el seu municipi i màxim responsable durant el període 1936-1939.
Després de la Guerra Civil Espanyola es va exiliar a França, creuant la frontera amb els últims soldats de la Brigada Líster. Va ser internada en el Massís central, prop de París i, quan tornà a Catalunya, fou vigilada de prop per la policía franquista. Detinguda, va fer 3 anys i mig de condemna a la presó de dones de Les Corts. Als 3 mesos li comunicaren que havia estat jutjada, sense la seva presència, en Consell de Guerra i condemnada a 20 anys per pertanyença al PSUC i 'auxili a la rebelió'. Tornà a complir condemna durant 12 anys més.  Finalment, el 1965 quedà absolta de tots els càrrecs polítics, però un any abans ja havia contactat novament i clandestinament amb el PSUC a través de Xavier Folch.
El 1971, quan es creà l' Assemblea de Catalunya, ella en va formar part com a fundadora. El 1973 la van dur a presidi amb les 113 persones que estaven a la direcció de l'Assemblea, aquesta vegada a la presó de la Trinitat. Finalment va sortir de la presó el 1977 i continuà la seva carrera política governant en el seu poble com a regidora i més tard com a alcaldessa d'Iniciativa per Catalunya, l'hereva del PSUC. 
Fins la seva mort, el 21 de juny de 2011, als 91 anys, va ser membre del PSUC, d'ICV i de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics. 

Per saber-ne més: 

Dones del PSUC: Laia Berenguer Puget.

Wikipèdia: Laia Berenguer Puget.

Presó de Les Corts: Laia Berenguer.

Diari Ara: 'en memòria de Laia Berenguer'.

ICV lamenta la mort de Laia Berenguer.




Antonio Martín Sánchez

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

97: ANTONIO MARTÍN SÁNCHEZ.


Antonio Martín Sánchez  (Palma del Río, Córdoba, 19 de setembre de 1947 - El Prat, 31 de desembre de 1981).



Antonio Martín Sánchez va néixer el 19 de setembre de 1947 a Palma del Rio, un petit poble de la província de Còrdova.  
Els seus orígens modestos el van obligar a treballar des de petit –als 15 anys ja feia de paleta- i despertaren la seva consciència de classe que el portà a afiliar-se l’any 1966 al PCE.
Com a tants d’altres, la necessitat de trobar feina l’obligà a emigrar i després de breus estades a diferents indrets de Catalunya, a començament de la dècada dels setanta s’instal·là al Prat de Llobregat. El febrer de 1972 es casava amb Carmen Díaz, a qui havia conegut feia uns anys a casa d’uns amics. Van tenir dues filles.
Antonio Martín s’integra fàcilment a la societat catalana al temps que continuava la seva activitat sindical, a través de CCOO, i política, com a militant del PSUC. En arribar les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura va ser l’home de consens i encapçalà la candidatura del PSUC. El resultat popular manifestat a les urnes i els pactes polítics el portaren a l’alcaldia del Prat en un moment històric clau en el qual es barrejaven els dèficits de ciutat arrossegats del franquisme, la inexperiència en el govern del nous polítics i l’esperança que els ciutadans havien dipositat en el canvi.  
En prendre possessió de l’alcaldia, Antonio Martín deixà els seus càrrecs a l’executiva del ram de la construcció de CCOO a Catalunya i a l’executiva comarcal del sindicat així com la secretaria política del comitè local del PSUC al Prat. Vinculat sempre a la construcció, treballava com a oficial de primera en una constructora del Prat de la qual va demanar excedència per dedicar-se plenament a les tasques de govern de la ciutat  
De formació autodidacta, havia acabat els estudis de delineant i començava a estudiar dret l’any 1981. Antonio Martín era un home d’acció que va viure una època molt conflictiva. Primer, la lluita sindical i política a la clandestinitat. A la mort del dictador, les forces democràtiques van viure un profunda reflexió interna per tal d’adaptar-se a la nova realitat que plantejava la legalitat. I finalment, el repte d’afrontar les tasques de govern municipal sense cap experiència prèvia.  
L’historiador Jaume Codina, recorda d’Antonio Martín la seva incapacitat per entendre les postures apolítiques i suposadament indiferents, i sobretot la inseguretat personal davant del repte de dirigir una comunitat que creia no conèixer prou tot i que s’hi esforçava i molt. Un dels seus reptes personals va ser aconseguir llegir i parlar en català.  
L’escriptor Ignasi Riera el va conèixer bé i explica quins eren els temes que el preocupaven: l’aigua dolça, l’aeroport, l’ecologia del Delta i el barri de Sant Cosme.  Riera també explica com Antonio Martín passava hores al seu despatx revisant les actes dels consistoris anteriors: volia saber quina història heretava. Va demostrar que coneixia amb precisió les dades del seu municipi. I el coneixia barri per barri, amb una mena de coneixement actiu que el convertia en la persona capaç de començar a soldar una ciutat desballestada, com era el Prat.  
El 26 de desembre de 1981 va patir un greu accident de trànsit que el portaria a la mort uns dies després, el 31 de desembre. El 2 de gener de 1982 va tenir lloc el seu enterrament que va ser una gran manifestació popular de dol i de reconeixement de tota la classe política i sindical.  Més de 10.000 persones varen acompanyar pels carrers de El Prat, el fèretre amb el cos de l'alcalde. Hi va assistir tota la direcció del PSUC així com altres dirigents polítics (Carrillo, Pujol, Serra, etc), que en respectuós silenci, varen acomiadar al primer alcalde democràtic de El Prat de Llobregat, elegit a les urnes.  

Un carrer i la biblioteca pública de El Prat, porten el seu nom.

(Fragments d’ “Antoni Martín: l’home, el polític” de Marga Gómez  dins d’Antoni Martín Sánchez. Alcalde del Prat de Llobregat 1979-1981. Viu en el record. Ajuntament del Prat de Llobregat, 1991.)  

Vares venir de lluny,
com tants d’altres
i com a tants d’altres et vàren fer nostre,
i et vas fer nostre, rabiosament nostre.  

I nostre, com la terra mateixa,
serà sempre el teu record
que restarà sempre viu
entre nosaltres, entranyable amic.
 

Per saber-ne més: 

Wikipèdia: Antonio Martín Sánchez. 

Biblioteca Antonio Martín, El Prat de Llobregat. 




diumenge, 4 de setembre de 2016

Cipriano García Sánchez


MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

96: CIPRIANO GARCÍA SÁNCHEZ







Cipriano García Sánchez, (Manzanares de la Mancha, Ciudad Real, 26 de setembre de1927 - Castelldefells, 22 de maig de 1995) Obrer, sindicalista i polític. Arribà al barri de Ca n'Anglada de Terrassa l'any 1951. Treballà en "Ceràmicas Egara", coneguda com la "Bòbila del Manco", essent escollit enllaç sindical el 1953. Ingressà al Partit Socialista Unificat de Catalunya l'any 1954. Participà en la protesta de gener de 1956 a Terrassa, quan els carrers acolliren una insòlita i nombrosa riuada de ciclistes, coneguda com la "manifestació de les bicicletes", dirigida contra la pujada dels impostos municipals per l'ús d'aquest mitjà de transport, el més habitual llavors entre els treballadors.

Assistí al I Congrés del seu partit celebrat clandestinament a França aquell mateix any. L'any 1957 fou detingut i sortí en llibertat del Penal de Burgos l'any 1959. El juny de 1960 intervingué en la col•locació de pintades a Terrassa denunciant les detencions de Jordi Pujol i Soley i altres pels coneguts com "Fets del Palau". Això comportà un Consell de guerra contra 7 militants obrers que foren acusats de rebel•lió militar i condemnats. Sortí de Burgos el juliol de 1964 i llavors es reincorporà al nucli comunista de Terrassa per impulsar la creació de les Comissions Obreres del Vallès. És a dir: per fer pintades contra la detenció de Jordi Pujol i Soley va patir un Consell de Guerra i una condemna de 4 anys en el Penal de Burgos, mentre que el propi Jordi Pujol va estar-se 2 anys a la presó de Torrero (Saragossa) pels fets del Palau. Ser del PSUC, penalitzava molt més. Se n'ha parlat molt de l'empresonament de 2 anys a Jordi Pujol, però molt poc de l'empresonament de 4 anys a Cipriano García ( i altres militants del PSUC) justament per protestar contra els 'Fets del palau'.

L'any següent assistí al II Congrés de la seva organització política, on fou escollit membre del Comitè central i del Comitè executiu; i assistí al VII Congrés del Partido Comunista de España, essent designat membre del seu Comitè central. Amb motiu de la jornada del "27 d'Octubre de 1967", la primera convocatòria de Comissions Obreres coordinada a nivell espanyol, fou detingut de nou a Terrassa i posat en llibertat. Des de llavors fou un dels impulsors de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, constituïda el 1967, i formà part de la Coordinadora General de les Comissions Obreres. La caiguda d'aquest organisme, l'any 1972, de la qual va escapolir-se, i el posterior judici contra els seus dirigents, en el conegut com "procés 1001", va fer que passés a ser el màxim responsable d'aquesta coordinadora fins finals de l'any 1975, durant un període de màxima expansió i consolidació d'aquest moviment sociopolític. Entre els seus escrits destaquen "La clase obrera y el problema nacional" a Catalunya 70, Barcelona, 1970; "El model Terrassa" a "La nostra utopia. PSUC cinquanta anys d'història", Barcelona, 1986.

Apunt biogràfic de Wikipèdia:

Cipriano García Sánchez


Miner de professió, el 1943 entrà a treballar a les mines de La Puebla de Almoradiel, que deixà el 1951, quan s'establí al barri de Ca n''Anglada de Terrassa, on treballà a RENFE i a Cerámica Egara Afiliat al PSUC, el 1954 passà a formar part de la direcció egarenca del partit. Participà en la vaga de les bicicletes de 1956 i el 1957 fou detingut a la tornada d'un congrés clandestí del PSUC a França, raó per la qual fou tancat al Penal de Burgos fins al 1959. El 1960 participà a Terrassa en les protestes per les detencions de Jordi Pujol i altres implicats en els 'fets del Palau', per la qual cosa fou jutjat en Consell de guerra amb sis sindicalistes més i tancat novament al Penal de Burgos fins a 1964. A la sortida participà en la creació de Comissions Obreres i el 1965 accedí per primer cop als comitès central i executiu del partit. Després del VIII Congrés del PCE formà part del seu comitè central. Fou detingut novament el 1967, any en què formà part de la coordinadora general de CCOO en nom de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Aconseguí escapolir-se durant la caiguda dels dirigents del sindicat el 1972, cosa que provocà l'anomenat Procés 1001, i des d'aleshores fins a 1975 fou el màxim responsable de la coordinadora de Comissions Obreres a la clandestinitat.
A les eleccions generals espanyoles de 1979 fou escollit diputat a les Corts de Madrid fins al 1982, on va fou vocal de la Comissió de Treball del Congrés dels Diputats. A les eleccions autonòmiques de 1984 fou escollit diputat fins al 1988. Defensà la unitat de la classe treballadora de catalunya front les temptatives neolerrouxistes pretesament d'esquerres. Instal·lat ja a Castelldefels, encapçalà les llistes municipals d'Iniciativa per Catalunya a les eleccions municipals de 1991. Morí en un accident als 67 anys en patir un traumatisme craneoencefàlic en caure d'un arbre durant una penjada de pancartes a Castelldefels en la campanya per les municipals següents, el 1995. En la seva memòria la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) ha creat la Fundació Cipriano García.
Al seu enterrament hi assistiren 1500 persones i el seu fèretre es cobrí significativament, com assenyalà Teresa Pàmies, amb tres banderes: la catalana, la del sindicat Comissions Obreres i la del PSUC.


Per saber-ne més:

Fundació Cipriano García. CONC.

Wikipèdia: Cipriano García Sánchez.

'Treball': Plaça Cipriano García a Terrassa.

'El País': muere Cipriano García, dirigente de CC.OO. y del PSUC.


dissabte, 30 de juliol de 2016

Enric Pubill Arnó

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

95: ENRIC PUBILL ARNÓ









Enric Pubill i Arnó va néixer a Barcelona a finals de 1930, a ciutat vella. Quan esclatà la guerra civil el seu pare, miltant obrer d'esquerres va incorporar-se al front i ja no el va tornar a veure més fins el 1939, que marxà a l'exili i del que només van saber de la seva mort, anys més tard. Acabada la guerra, les penúries i la fam esdevenen insuportables i la seva mare el 'dona' a uns familiars perquè s'ocupin d'ell. Però no tenien escrúpols i enlloc de dur-lo a escola i alimentar-lo el van posar a treballar essent encara un nen. Aquí va aprendre la professió d'enquadernador de llibres i també a espavilar-se per poder menjar i sobreviure. A mitjans anys 40 va entrar en contacte amb les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, les joventuts del PSUC, i inicià una militància que encara continúa. El 1948 fou detingut, amb desenes de militants més, i passà 30 dies a la comissaria de Vía Laietana on rebía a diari les 'visites' del comissari Polo i els germans Creix, que -com diu l'Enric- li feien 'carícies'...
Sense judici fou empresonat 5 anys a La Model, i allà -plena de militants comunistes- reforçà encara més el seu activisme i idees. El 1953 rep un Consell de Guerra que el condemna a 18 anys i és enviat al Penal de Burgos, on s'hi estarà encara 6 anys més. Allà s'hi trobarà a en Joan Comorera, exsecretari general del PSUC i a molts altres camarades del partit. Enric Pubill va passar tota la seva joventut entre reixes. Finalment, després d'11 anys, surt en llibertat però és desterrat a Madrid -té prohibit anar a Barcelona- i es guanya la vida exercint la seva professió d'enquadernador. Quan finalment pot tornar a Catalunya -tot i la vigilància a que el tenen sotmès- es reincorpora a la seva miltància activa donant suport als presos i a llurs famílies. En els anys de la transició és elegit president de l'Associació catalana d'exPresos Polítics i col.labora activament en infinitat d'accions de memòria històrica. És impulsor del Memorial Democràtic i també és signant de la denúncia contra els crims del franquisme que ICV va presentar a la jutgessa argentina Servini. Pubill i Arnó ha estat membre de les candidatures a les eleccions generals i catalanes d'ICV i darrerament d'En Comú Podem.

Per saber-ne més:

Enric Pubill i Arnó: biografía.

Enric Pubill. Entrevista.

Enric Pubill, refugio de presos. Diari Público.

Entrevista a Enric Pubill. Revista Jovent.

Revista Treball: article d'Enric Pubill.

AraBalears: el trauma de 3 generacions encara sense dol.

dissabte, 16 de juliol de 2016

Joan Comorera Solé.

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

94: JOAN COMORERA SOLÉ.




Joan Comorera i Solé
(Cervera, 5 de setembre de 1894 - Penal de Burgos, 7 de maig de 1958)


Joan Comorera ha estat un dels grans líders polítics catalans del segle XX. Fou, en primer lloc, un republicà catalanista, un lluitador per la revolució democràtica a Espanya i per l'autogovern de Catalunya. A Buenos Aires, en el seu primer i llarg exili (1919-1931), el seu compromís per la llibertat i la igualtat el portà al socialisme, com a projecte i referent d'acció política. De retorn a Catalunya, després de proclamada la Segona República, s'implicà plenament des de la màxima direcció de la Unió Socialista de Catalunya en la lluita per la democràcia i el socialisme. Comorera tenia una extraordinària capacitat de treball, que posà al servei de les llibertats nacionals de Catalunya, dins d'un projecte republicà, federal, democràtic i socialista per als pobles i nacions d'Espanya.


 

Diputat del primer Parlament de Catalunya i conseller de la Generalitat des del primer govern Companys de gener de 1934, dirigí el procés d'unificació dels partits marxistes catalans que culminà el 23 de juliol de 1936 amb la fundació del PSUC, la seva gran obra. Comorera entengué, millor que ningú, el greu perill que corria la República, i Catalunya, davant la insurrecció militar i feixista. D'aquí la seva consigna política «guanyar la guerra per damunt de tot i abans de res».
Perduda la guerra, des de l'exili, defensà la pervivència del PSUC com a partit nacional de la classe obrera catalana. Després del reconeixement del PSUC com a Secció Catalana de la Internacional Comunista, el juny de 1939, encapçalà el procés de bolxevització i de transformació del PSUC com el partit dels comunistes catalans, la qual cosa comportà la depuració orgànica i la desunificació política d'aquest partit. La seva defensa de la independència del PSUC el portà a enfrontar-se al Buró Polític del PCE, la qual cosa desencadenà la crisi de 1949, que es concretà en la seva expulsió del partit, acusat de titista i de nacionalista petitburgès.
El 29 de gener de 1951 tornà clandestinament a Catalunya amb el nom de Josep Planas Valls. Des del seu domicili barceloní "amb l'única col·laboració de la seva esposa, Rosa Santacana" edità i distribuí Treball. El juny de 1954 fou detingut i, l'any 1957, fou condemnat a trenta anys de presó. Malalt de broncopneumònia, fou traslladat al penal de Burgos, on morí el 7 de maig de 1958, envoltat per la calidesa  i el suport de desenes de companys comunistes catalans i espanyols
presos a Burgos.
Anys més tard, les despulles de Joan Comorera foren traslladades al cementiri de Montjuïc, al Fossar de la Pedrera, en un acte de rehabilitació de la seva figura històrica dut a terme per Iniciativa per Catalunya, hereus de l'històric PSUC.

Per saber-ne més:

http://joancomorera.cat/

Joan Comorera: Enciclopèdia.cat

Universitat de Barcelona: Joan Comorera i Soler.

Història del moviment obrer dels països catalans: Joan Comorera i Soler.


dissabte, 2 de juliol de 2016

Francesc Pararols Mercader

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

93: FRANCESC PARAROLS MERCADER.







Francesc Pararols Mercader, Sant Jordi Desvalls, 28 de febrer de 1919 - Girona, 18 de novembre de 2015.
Francesc Pararols, històric dirigent del PSUC i d'Iniciativa a les comarques gironines, aviador de la República, combatent a l'Exèrcit Roig contra els nazis, exiliat, retornat, perseguit i elegit 1r Tinent d'Alcalde a l'Ajuntament de Girona el 1979 com a cap de llista del PSUC i amb Joaquim Nadal, del PSC, com a Alcalde de la ciutat.

Pararols va néixer el 28 de febrer de 1919 a Sant Jordi Desvalls. Va passar els primers anys a Torroella de Montgrí, fins que als 16 es va allistar com a voluntari al segon regiment d'artilleria pesada d'obusos a Girona. La Guerra Civil el va enganxar al quarter Ultònia, i d'allà va marxar cap al front d'Osca per lluitar contra els franquistes. El 1936, amb 17 anys, es va afiliar al PSUC, partit al que continuaría lleial fins la seva mort, i l'octubre de 1938 va ser seleccionat per ser format a URSS com a pilot de la República. Va anar a parar a Kirovabad (Azerbaidjan) on va rebre els cursos teòrics i pràctics. 
El final de la Guerra Civil va impedir que pogués tornar a Espanya i, després d'un llarg periple per Rússia, va aconseguir que l'Exèrcit Roig l'admetés per anar a combatre l'exèrcit nazi d'Adolf Hitler. Va arribar a ser-ne coronel i entre 1943 i 1944 va moure's pels pantans i boscos de Bielorússia, tot fent volar vies de tren rere les línies enemigues.
Després de la segona Guerra Mundial va conèixer la seva dona, Maria López, una «nena de Rússia» (basca de naixement però que s'havia criat a Rússia tot fugint de la guerra civil), amb qui es va casar a Moscou. Plegats va tornar el 1956 a Girona, on van passar serioses dificultats, ja que el govern franquista els controlava d'aprop.
Durant la dècada dels 70, Pararols va ser el responsable polític de l'Agrupació Centre de Girona. Amb la mort de Franco, va encapçalar la candidatura del PSUC a les primeres eleccions democràtiques, l'any 1979. Va aconseguir quatre regidors i va decidir donar l'alcaldia a un jove socialista anomenat Joaquim Nadal, facilitant així un govern d'esquerres a la ciutat. La seva fotografia alçant el puny al costat de Nadal la mateixa nit electoral es va convertir en el símbol d'una època de treball i esforç per convertir la Girona gris del franquisme en una ciutat oberta, dinàmica i esplèndida que rep turisme d'arreu del món i a la que s'ha batejat com la Florència catalana.
Pararols va ser regidor entre 1979 i 1983. De 1979 a 1980 va ser tinent d'alcalde i regidor de Sanitat i Serveis Socials, mentre que de 1981 a 1983 va ser regidor delegat de Comerç i Turisme. Després del seu pas per la política mai es va desvincular del seu partit, i va seguir militant i donant suport públicament a ICV.
El veterà comunista va escriure les seves memòries, que es van dividir en dos volums: 'Un català a l'Exèrcit Roig' i 'El final del silenci'. L'any 2000 va rebre la distinció «Ciutadania», de l'Ajuntament de Girona, en reconeixement del seu compromís civic. Els darrers anys de la seva vida Pararols els va dedicar, entre altres, a treballar pel Consell Municipal de la Gent Gran, tot impulsant especialment la seva revista, El Roure.
El juliol de 2014, el saló de descans del Teatre Municipal va acollir un sentit homenatge organitzat per Nous Horitzonts, Joves d'Esquerra Verda i ICV, que va comptar amb els tres alcaldes democràtics de la ciutat, a banda de nombrosos regidors i ciutadans. En aquest acte es va projectar un documental fet per Marc Planagumà sobre la seva figura: 'Francesc Pararols: La forja de l'acer. La lluita pels ideals'.
L'exalcalde de Girona, Joaquim Nadal, assegura que Pararols va tenir una vida «plena i intensa», i que la va viure «com un senyor, amb elegància, educació, coratge, compromís i amb un sentit ponderat de la lluita». Nadal, amb qui van ser bons amics, subratlla la importància de la seva implicació política: «Hem de valorar molt positivament els seus anys d'experiència a Rússia, el seu retorn, la seva integració i el seu compromís amb el partit amb el qual va militar tota la vida».
Francesc Pascual, company al PSUC i a l'Ajuntament, el descriu com una persona «molt seriosa però afable», que el va impressionar pel seu «treball, idees i serietat». «Sempre va ser una persona que anava al capdavant i que a més donava exemple», indica.
Finalment, l'excoordinador d'ICV Joan Boada creu que la seva mort significa «una gran pèrdua, no només en l'aspecte familiar o d'amistat sinó per la democràcia». «Per mi era un referent, sempre el consultava a l'hora de prendre decisions importants», recorda.


Per saber-ne més:


Revista de Girona: l'última visita a Francesc Pararols.

ICV lamenta la mort de Francesc pararols, i vídeo: 'La forja de l'acer, la lluita pels ideals'.

Gironins de carns i ossos: Francesc Pararols.

Mor Francesc Pararols, històric dirigent del PSUC a Girona. JEV

Francesc Pararols, la forja de l'acer. Bloc d'en Marc Vidal.







dissabte, 25 de juny de 2016

Balbí Izquierdo Torán

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

92: BALBÍ IZQUIERDO TORÁN


Balbí Izquierdo Torán va néixer a Lleida a principis del S. XX.
Botiguer de professió, les primeres referències d'una llarga carrera política les trobem al Centre Republicà Federal Socialista, una  escissió de la Joventut Republicana de Lleida. Balbí Izquierdo va ser primer secretari de la Unió Socialista de Catalunya, el Partit de Joan Comorera, quan aquesta formació es va organitzar el febrer de 1933. En representació de la USC va ser suplent en la llista del Front d'Esquerres en les eleccions municipals de 1934, però no entrà en el Govern Municipal fins el setembre de 1936 en representació de la UGT.
Fou un dels fundadors del PSUC a Lleida.
Fou també un dels 6 integrants del primer Ajuntament revolucionari de Lleida, representant al PSUC, com a cap del departament de règim interior. Va repetir a l'Ajuntament l'octubre del mateix any com a cap de la consellería de proveïments, fins la crisi municipal de maig de 1937, quan els comunistes, i després els anarquistes, abandonen el consistori. Tornà a ser regidor en el darrer Ajuntament republicà, del 28 d'octubre de 1937, on ocupà la primera consellería i la de governació.
També va formar part de la direcció de la Cooperativa Popular Lleidatana, cooperativa de consum controlada pels comunistes instal.lada a l'actual Rambla de Ferràn, i va tenir diversos càrrecs a la Junta Regional de Proveïments de la vuitena veguería des del novembre de 1937 fins a l'ocupació, segons el professor d'història contemporànea de la Universitat de Lleida Joan Sagués San José.
Balbí Izquierdo va marxar a l'exili en 1939, i després d'uns mesos en camps de concentració de França, va passar a la Unió Soviètica on es va integrar, junt amb altres comunistes catalans i espanyols, en grups guerrillers d'èlit enquadrats en l'Exèrcit Roig per dur a terme accions de sabotatge contra els nazis. En una d'aquestes operacions, Balbí Izquierdo resultà mort víctima del foc alemany.

Per saber-ne més:

Diccionari biogràfic del moviment obrer dels països catalans.


dissabte, 18 de juny de 2016

Joan Grassot Grivé


MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

91: JOAN GRASSOT GRIVÉ




Aquest treball vol recuperar Joan Grassot de l’oblit. El militant de la Unió Socialista de Catalunya (USC) i després del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el representant d’aquest partit al Comitè Popular Antifeixista d’Arenys de Munt, el regidor de Transports primer, i de Transports i Cultura en els dos primers consells municipals d’Arenys de Munt. El combatent de l’exèrcit popular de la República, l’exterminat al camp de Mauthausen (Gusen, 31 de març de 1941). Joan Grassot formà part del Consell Popular Antifeixista, des del 25 de juliol de 1936, amb l’inici de la guerra i la revolució, fins a la constitució del primer consell municipal, el 2 desembre del mateix any. Aquest primer consell estava format per tres representants del PSUC i tres de la CNT, i el seu president, Miquel Calafell i Cruanyes, era també de la CNT. Ens trobem amb una inusual presència dels comunistes que no es produeix en altres indrets del Principat ni dels Països Catalans, ni correspon a la correlació de forces polítiques existent en aquells moments. Grassot, des del 2 de desembre de 1936 i fins al 9 de gener de 1937 es fa càrrec de la regidoria de Transports en representació del PSUC. Des d’aquesta última data, i fins al 21 d’octubre de 1937, segueix encarregant-se de la mateixa regidoria i de la de Cultura, i el 17 de setembre de 1937 és mobilitzat i ha de marxar al front de guerra.
La primera intervenció de Joan Grassot com a conseller de Transports és el 10 de desembre de 1936, al Llibre d’actes núm. 17, foli 72, i que transcrivim:
«A proposta del Conseller de Transports i atesos els seus raonaments, el Consell Municipal acorda per unanimitat procedir a la municipalització dels
serveis de transports d’aquesta localitat, procedint immediatament a la incautació dels mateixos, essent els autos incautats, indemnitzats amb el seu valor actual als propietaris, prèvia valoració dels mateixos, feta d’acord amb el Consell Municipal o bé, en cas de desavinença, feta per un tècnic que oportunament es designi, qual quantitat valorada es farà efectiva dintre de les possibilitats econòmiques que disposi aquest Consell Municipal».


Segons ens informa el Llibre d’actes del Consell Municipal, amb data de 9 de setembre de 1937, Joan Grassot és cridat a lleves i ingressa a l’exèrcit popular; des d’aquest moment, i fins a la seva mort al comando de Gusen, el 31 de març de 1941, no en tenim cap notícia, no podem ni refer la seva vida militar, ni amb posterioritat a l’exili; podem suposar, però, que seguí el camí dels 470.000 exiliats que el gener de 1939 travessaren la ratlla de la frontera catalana, fugint de l’exèrcit feixista, els seus tribunals militars i els seus escamots d’afusellament.


Des d’ara, i fins a la data de la mort de Joan Grassot, només podem suggerir hipòtesis de treball, és a dir, suposar que, en la situació marcada per l’exili, ell va seguir, dins el context històric, la trajectòria de la gran majoria d ’exiliats que no emigraren a terres americanes. Les possibilitats dels refugiats eren bàsicament: a) enrolar-se a la Legió Francesa, b) adscriure’s a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) per anar a fer fortificacions a la línia de la frontera amb Alemanya, c) allistar-se als
Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers (RMVE), d) trobar una feina temporal a pagès, la verema, la sega, e) trobar feina en la indústria de guerra francesa, f) retornar a l’Estat espanyol. Foren molts els que aviat es trobarien als rengles de la resistència francesa lluitant contra l’exèrcit alemany, és a dir, contra el mateix feixisme al qual s’havien enfrontat durant el període 1936-39.
La situació de Grassot va empitjorar amb les  converses que va mantenir Ramon Serrano Suñer, Ministro de Gobernación y Presidente de la Junta Política de la FET y de las JONS , amb els jerarques nazis a Berlín, la setmana del 22 al 27 de setembre de 1940. Serrano conversà amb Adolf Hitler, el ministre d’Afers Estrangers J. von Ribbentropp i el ministre de l’Interior del Reich, doctor W. Frick. Segons testimonis presents a l’entrevista, en  posteriors declaracions digueren que, quan J. von Ribbentropp preguntà a Serrano Suñer què n’havien de fer, d’aquella munió de republicans espanyols empresonats, aquest li contestà que els republicans no eren espanyols; en part, tenia raó, però no pas en el sentit en el qual ell ho deia, gallecs, bascos i catalans no eren espanyols. Aquesta posició del govern espanyol condemnà els refugiats a la condició d’apàtrides, sense cap mena de suport, per això, portaren en els camps d’extermini el triangle blau dels apàtrides. En esclatar la Segona Guerra Mundial, l’1 de setembre de 1939, l’Estat espanyol és un país no bel·ligerant i, per tant, els seus ciutadans han de gaudir d’aquesta situació de neutralitat. En declarar Serrano Suñer que els Roten Spanien no eren espanyols, passen a ésser considerats apàtrides, per tant, sense suport ni reconeixement per part de cap Estat o institució.
Serrano Suñer fou sis vegades ministre en els primers governs franquistes (1938-42), d’Interior, de Governació i d’Afers Exteriors. L’any  1941 impulsà la
formació de la División Azul per anar a lluitar contra el bolxevisme. Setmanes  abans de la seva mort, l’any 2003, s’havia iniciat una querella criminal, en un tribunal de París, sota l’acusació de delictes de genocidi, els acusadors eren deportats als camps d’extermini nazis, i familiars seus, la mort li estalvià el judici dels homes. Detinguts pels alemanys a la caiguda de França, l’any 1940, molts d’ells, en la condició de treballadors militaritzats a fortificacions, van ésser, d’antuvi, tancats en camps de presoners de guerra, per ser emmenats després als camps d’extermini de la SS, en concepte d’apàtrides indesitjables.
A Arenys de Munt tenim l’exemple d’un militant del PSUC que, de ben segur, coneixia en Joan Grassot, és en Josep Bigorra i Colomer( 1920-1966). De molt jove s’afilià al PSUC, era de la lleva del biberó. Participà a la batalla de l’Ebre, adscrit a la 60a Divisió, però dos projectils el feriren al pit.
El 29 de juliol de 1944, cent cinquanta maquis ocupen Prada de Conflent, des de ¾ d’11 del matí fins a ¾ de 2, en una operació de propaganda política. Josep Bigorra, amb el nom de guerra de Joan Soler (Joan Soler i Pelegrí), en record al company mort al front de l’Alt Aragó a l’ermita de Santa Quitèria, l’11 d’octubre de 1937, participa en aquesta operació de la resistència en una línia de  comandament. Després de la invasió alemanya i la posterior signatura de l’armistici pel mariscal H.P. Petain, molts exiliats republicans, Rotspanier (rojos espanyols) van ser detinguts i internats als Stalags o «camps d’origen".


Es va arribar a formar un gran hòlding empresarial de les SS, que arrendava la mà d’obra a les empreses privades (Siemens, Krupp, AEG, BMW, IG Farben,
Tyssen, Heinkel, Volkswagen, AGW, Adler, Industriehof, Steyr-Werke, Messerschmitt AG, Schneider, Mittelbau, Flick, Daimler-Benz) amb els
beneficis que comportava la utilització de mà d'obra esclava.
Mauthausen tenia quaranta-nou camps auxiliars estesos per tota Àustria i uns setanta comandos, on foren empresonades unes 195.000 persones. L’any 1942 foren internades en el camp unes 5.000 dones resistents, iugoslaves, txeques i russes. Dels quinze mil guardians SS de la totalitat dels camps d’extermini, només seixanta-un foren jutjats pel Warcrime Branch o els tribunals militars internacionals, com els de Nuremberg o Dachau. L’aparició de la Guerra Freda féu que els tribunals de desnazificació es decantessin per la clemència, davant del perill greu que representava l’ascens del comunisme. De fet, calia considerar que aquells botxins havien col·laborat en l’eliminació del perill del bolxevisme a Europa, i això explicaria que només seixanta-un dels quinze mil fossin jutjats; molts fugiren a Amèrica del Sud, a l’Estat espanyol, on foren ben rebuts pels jerarques feixistes, i altres es camuflaren dins de la societat civil alemanya.
La majoria de fotografies del camp de Mauthausen, més de dues mil, foren extretes pel jove fotoperiodista català, deportat i membre del PSUC  Francesc Boix (1920-1951) del laboratori fotogràfic del camp, i algunes serviren com a proves incriminatòries definitives per a alts oficials de l’exèrcit en el judici de Nuremberg. Gràcies a la tasca del valencià Casimir Climent i del català
Josep Bailina, que pels seus coneixements d’alemany foren destinats a les oficines del camp on s’omplenaven les fitxes dels deportats, se n’ha pogut saber el nombre que hi passaren de la península. Ells van amagar les fitxes dels ingressats en el magatzem de paper enmig de les fitxes blanques; quan, en veure perduda la guerra, els alemanys decidiren cremar les proves dels seus crims, les fitxes amagades es salvaren.
La fitxa de deportat de Joan Grassot, reproduïda en el llibre de Montserrat Roig
Els catalans als camps nazis , és la següent:
«Grassiot Grivé, Joan, 12/8/09
St.? 9.8.40 M. 3582 21.1.41 G. 9322 + 31.3.41 G.
Esposa: Esperança Roig Ordeig, c/ Sant Pau, 8, Arenys de Munt (Barcelona)»


Observem l’error en la transcripció del primer cognom; com en tots els deportats, trobem la data de l’arribada al camp de Mauthausen, el 9 d’agost de
1940, i el número de presoner, 3.582; després, la data del seu trasllat a Gusen, amb el número de presoner i la data de la mort en aquest camp, el 31 de març de 1941.
La majoria de deportats malalts o afeblits foren eliminats a Gusen, situat a quatre quilòmetres de Mauthausen. És a dir, que Grassot passa internat quatre mesos a Mauthausen i tres al subcamp de Gusen, en total, set mesos. Aquest era el temps mitjà de vida en un camp d’extermini per a una persona
sana i jove, com era el seu cas, i depenia de la moral de l’internat, de la seva voluntat de viure i de superar aquell infern i del lloc i la feina que li hagués tocat fer al camp. No era el mateix estar a la pedrera dels cent vuitanta-sis esglaons, traginant amunt i avall pedres de trenta a trenta-cinc quilos, durant deu o dotze hores, amb una dieta de fam, que fer una feina a la cuina o de paleta, que desgastava menys físicament i, per tant, tenies més possibilitats de sobreviure. Però, en general, el temps mig de vida era entre tres i sis mesos. Segons la informació fornida per la Federació Mundial de Deportats, FMD,
Joan Grassot sortí amb el transport número 3, el 6 d’agost de 1940, de l’Stalag I- B Hohenstein i arribà a Mauthausen el 9 d’agost, tal i com consta en la seva fitxa.
En aquest comboi, anaven un total de cent seixanta-nou deportats ori inaris de la Península, en la seva majoria catalans, i les matrícules que recull l’informe van del número 3.545 al 3.713, que coincideixen, en un dígit menys, 168, amb la xifra de presoners que es diu que arriben al camp, i que són 169.
Joan Grassot deixava la seva muller, Esperança Roig, amb dues filles, de vuit i sis anys, la Núria i la Ramona. Segons un document del jutjat municipal d’Arenys de Munt, «Juicio verbal civil de desahucio (1941) de D. Narciso Casas Bachs contra Juan Grassot Grivé», la sentència, emesa el 3 de maig de 1941, pel jutge municipal Rafael Coll Arboix, diu «haber lugar al desahucio apercibiendo de lanzamiento a Juan Grassot si no desocupa la referida casa número 5 de la Rambla del Generalísimo dentro de ocho dias, con expresa imposiciones de costas al mismo demandado». Quan la mare, amb les dues filles, fou desnonada, el seu marit feia dos mesos que havia estat exterminat a Mauthausen; el llarg calvari dels vençuts tot just començava,
havia de durar quaranta anys, després vindria l’oblit, el seu testimoni era massa
incòmode per a moltes esferes del poder.

Per saber-ne més: 

Joan Grassot i Grivé, la lluita per l'ideal. 

Butlletí Amical Mauthausen. nº 8, setembre 2002 


Pere Almagro

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

90: PERE ALMAGRO

Pere Almagro fou militant comunista i membre del PSUC des de la seva fundació el 23 de juliol de 1936. Durant la guerra civil espanyola assolí el grau de capità, i un cop acabada, ja a l'exili, fou deportat al camp d'Argelers. Escrivent a la 227 companyía, s'ocupà de la confecció amb la màquina d'escriure de les publicacions del PSUC i del PCE 'Treball', 'Mundo Obrero' i 'Reconquista de España'.
Denunciat per les seves activitats, el 28 d'octubre de 1941 passà a una altra companyía amb nom fals, fins que fou descobert per la Gestapo i deportat a un camp d'extermini nazi a Alemanya, on morí.

Font de la informació: Pelai Pagès Blanch
Professor d'història de la Universitat de barcelona.

Muç Miquel Serret (Miquel Mucio)

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

89: MUÇ MIQUEL SERRET (MIQUEL MUCIO)




Tot va començar, potser, amb els primers dies de la República. En aquella època es forma la consciència política de Miquel, que es consolida durant la Guerra Civil Espanyola, identificant-se clarament com a militant del PSUC.
Aquest posicionament va ser el que, temps després, el va condemnar definitivament. Ara que, sent escrupolosos amb la cronologia, la seva història comença uns anys abans, en temps on s’entremesclaven un bipartidisme oficial, els intents de regeneracionisme i la ressaca provocada per la independència de territoris ara ja no espanyols, com Cuba. Muç Miquel va néixer el 3 de desembre del 1902 al barri de Les Corts de Barcelona.


Muç (a la dreta) posant amb Jaume Janer, un altre ciclista català de l'època, tots dos amb els tubulars relligats a les espatlles, per si es punxava una roda; així es corria en aquella època

Fill de sereno, va quedar-se orfe quan tenia només cinc mesos. Aleshores la família se’l va endur a Vila-seca, al Tarragonès, on va dedicar-se a l’agricultura fins als setze anys. És possible que aquestes tasques ajudessin a modular un cos visiblement fort. Malgrat la confusió a l’hora de posar en comú algunes dates, és molt probable que al cap de poc se n’anés a viure i a treballar a Perpinyà on va fer de mecànic en una botiga de bicicletes. Aquell primer contacte el va aproximar a les competicions oficials.

Un ciclista privilegiat

Només un any després de començar a pedalar seriosament, Miquel ja guanyava curses. Sens dubte, el seu caràcter passional i impetuós el va penalitzar en la primera Volta a Catalunya que va disputar. Era la del 1923 i va acabar cinquè. Aquella edició se la va endur el francès José Pelletier. L’any següent, però, l’organització decideix que només podran participar en la Volta ciclistes de l’Estat espanyol. Miquel, de qui els rivals francesos n’havien destacat "el coratge i la intel·ligència" canvia de tàctica per desgastar-se menys que l’any anterior. D’aquesta forma, guanya l’edició del 1924 i la del 1925, convertint-se en el primer ciclista que repeteix victòria a la prova catalana. Eren temps en què el ciclisme, juntament amb la boxa, era l’esport rei, amb un seguiment massiu de les etapes i autèntica devoció popular vers els ciclistes. Miquel era venerat pels aficionats i, a més, guanyava a casa, en una prova, la Volta, que és la tercera competició per etapes més antiga del món. En aquella època, per entendre la transcendència de la Volta a Catalunya, ni tan sols s’intuïa el que anys més tard seria la Vuelta a Espanya, creada el 1935. La dimensió del ciclisme i de la figura de Muç Miquel la il·lustra Rafael Vallbona amb un exemple: en la victòria de l’any 1924, Miquel va batre a més, el rècord de la mitjana de velocitat de la cursa, amb 26,3 kms/h. Com a premi li van regalar un luxós Citroën de dues places.
A Miquel la glòria ciclista se li acabaria aviat, entre altres coses per l’eclosió de Marià Cañardo, el gran mite de tots els temps de la Volta com recull Ivan Vega al llibre El primer campeón. Tot i així, el 1927 es va proclamar campió d’Espanya en ruta i va guanyar també la Volta a Astúries. Un any més tard es va adjudicar la Clàssica d’Ordizia. Durant aquests anys va córrer en equips com l’emblemàtica Unió Esportiva Sants, la UE Sant Andreu i la secció ciclista del Futbol Club Barcelona. El seu carisma el feia conegut fora del Principat. El 1926, per exemple, a la tercera edició de la Volta al País Basc, va ser un dels ciclistes més ovacionats pel públic.

La Resistència Francesa i la Gestapo

La vida de Muç Miquel va patir un gir important amb el seu declivi ciclista. Eren temps intensos en l’aspecte social i també en el polític. És una part del seu trajecte vital en què el ciclisme i l’activisme es trepitgen per donar-se pas alternativament. Miquel pren partit i milita activament en el PSUC.
Torna a Perpinyà, d’on és la seva dona, Marie Gubert, amb qui es casa el 1928 i amb qui té el seu primer fill, Robert Miquel, que neix el 1930. És l’època de la Segona República, la Guerra Civil Espanyola i el franquisme. Miquel, instal·lat ja definitivament a Perpinyà, pren més partit i passa a ser membre dels Franc-tireurs et Partisans Français (FTPF), la resistència francesa, un moviment creat el 1941 per la direcció del Partit Comunista.
El 10 d’abril del 1944, a les 4 de la matinada, la Gestapo va entrar a casa seva, a Perpinyà. Els detalls: van ser tres homes armats amb metralladores; davant els precs de la família van deixar que es vestís amb camisa, pantalons i sabates.


A Perpinyà, vora del Palau Reial, hi ha un carrer dedicat a "Mucio Miquel" / Pablo Bonat


Neuengamme. 30257. Una de les particularitats de l’horror nazi és l’associació memorística i inequívoca amb noms propis i números concrets. A Muç Miquel el van portar al camp de Neuengamme, al sud-est d’Hamburg. Creat el 13 de desembre del 1938, s’hi confinaven presos polítics majoritàriament russos i s’hi fabricaven totxos. Les SS el van abandonar el 2 de maig del 1945. Durant aquests anys, dels 106.000 presoners que hi van estar reclosos, 56.000 van morir. Muç Miquel, número de presoner 30257, va sobreviure a Neuengamme. Va viure l’alliberament del camp per part dels aliats.

En aquell moment però, i un cop lliure, l’antic campió de la Volta, el militant comunista, no es va veure amb forces per continuar amb la repatriació i, com molts altres, va demanar que l’hospitalitzessin per recuperar forces. La història és macabra. Era la fuga de la seva vida però va quedar atrapat en ella. Les forces aliades van seguir avançant i van deixar l’hospital, provisionalment, en mans de personal alemany. Els nazis van decidir escriure un últim capítol i van enverinar el menjar dels antics reclusos. Segons la majoria de fonts, el 27 de maig del 1945 –algunes assenyalen el dia 23–, a Lübtheen, i només 23 dies després del seu alliberament, Miquel va morir.
El record del militant comunista del PSUC ha quedat esborrat al Principat, mentre que a la Catalunya Nord s’han oblidat del ciclista. O al revés, depèn de com es vulgui escriure la història. Al Sud, els llibres de ciclisme recorden les victòries de Muç Miquel. Al Nord, a Perpinyà, encara avui es troba una referència visible de la derrota. Vora del Palau Reial, al barri on són homenatjats les resistents, hi ha el carrer Mucio Miquel.


Font: Isaac Vilalta, Directa, 27/11/2015



Per saber-ne més:

Miquel Mucio: el ciclista que sobrevivió a un campo nazi... sólo 23 días.

Wikipèdia: Mució Miquel


diumenge, 12 de juny de 2016

Carme Casas Godessart

MEMÒRIA HISTÒRICA. 

FITXES DE MILITANTS. 

88: CARME CASAS GODESART






Carme Casas i Godessart (Alcalá de Gurrea, Osca, 25 d'abril de 1921 - Tarragona, 26 de novembre de 2013) va ser infermera, militant de les JSUC i del PSUC, activista contra el nazisme i el feixisme i sindicalista de CC.OO. El seu compromís polític i la seva perseverança en la lluita contra el nazifeixisme, i les conseqüències que en va patir, com detencions, tortures i presó fan d’ella un testimoni d’excepció del segle XX.

L'any 1934 la seva família, originària de l'alt Aragó, es va traslladar a Catalunya. Als quinze anys, començada la Guerra Civil Espanyola, s'afilià a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, les joventuts del PSUC. El 1938, ja va començar els estudis d'infermera de guerra, organitzades per la Generalitat de Catalunya, però va haver d'interrompre'ls, sota la pressió de la seva mare, i les circumstàncies de la guerra. En acabar la Guerra Civil espanyola es va exiliar, sola, a França, on va passar per diversos camps de concentració, fins que va retrobar la seva família.
Una vegada començada la Segona Guerra Mundial, va començar una intensa activitat política i de resistència al nazisme, junt amb altres companys del PSUC.  Durant aquells anys va ser coneguda amb el sobrenom de «Maria» i va ser perseguida per la Gestapo, motiu pel qual va haver-se d'amagar contínuament a diversos pobles francesos. Davant aquesta difícil situació a França, l'any 1944 va tornar a l'Estat espanyol, al qual se li havia de sumar que el seu company sentimental i de militància, Leandre Sahún, havia estat detingut a causa de la seva lluita clandestina contra el franquisme, motiu pel qual el van empresonar a Saragossa. A la frontera va ser detinguda i portada a la presó de Figueres, on va ser retinguda durant un mes. Un cop a l'Estat espanyol i en llibertat, va continuar amb la seva lluita política i de resistència al franquisme.
A principis d'estiu del 1945 va assistir al Consell de Guerra a què van sotmetre Leandre Sahún. El van condemnar a la pena de mort i li van comunicar que al cap de quaranta dies seria afusellat. De seguida, va començar a moure's per impedir que la sentència s'executés; per això va viatjar fins a Madrid, on va interposar recursos i va buscar gent que tingués influència per poder-la ajudar.
A la tornada a Saragossa, es va assabentar que havien caigut cent setanta companys del partit perquè un infiltrat els havia delatat. A partir d'aquell moment, i coneguda amb el sobrenom d'«Elisa», es va convertir en la dona més buscada per la brigada politicosocial. Va passar uns dies clandestinament a Madrid per eludir la presència policial, fins que finalment va ser detinguda, torturada, processada i empresonada. De Madrid la van traslladar a Saragossa, on la van sotmetre a un judici militar, acusada de cometre delictes d'alta traïció, espionatge, maçoneria i comunisme. Fou condemnada i va ingressar a la presó de Predicadores de Saragossa durant un any i mig. A principis del 1947, va aconseguir la llibertat condicional gràcies a les iniciatives dels companys que ja havien sortit de la presó. Malgrat això no la van posar en llibertat fins mesos més tard.
En sortir, el 1948, es va traslladar a Tarragona, on era empresonat el seu company, Leandre Saún, a la presó de Pilats. El 1949 finalment va obtenir el títol d'infermera a Tarragona, molt més tard degut a la depuració i per què va haver de fer primer el «servei social», una mena de servei militar per a dones que havien actuat al bàndol republicà. Posteriorment en seguir certes recomanacions, es va traslladar, de nou, a viure a Madrid per mirar de moure papers de cara a commutar la pena de mort a la qual Leandre seguia sentenciat des de feia dos anys. La commutació de la pena la van aconseguir el 1949, tot i que ell va seguir a la presó fins al desembre del 1954.
Tots dos van reprendre el contacte amb els militants comunistes de la zona de Tarragona i van participar en l'organització del PSUC i de les Comissions Obreres de Catalunya (CC.OO) de Tarragona i comarques.
El 1967, treballant com a infermera, ja l'Hospital Joan XXIII de Tarragona, va participar en les activitats de CCOO i va ser elegida enllaç sindical. Un cop jubilada,, va passar a la secretaria de jubilats i pensionats l'any 1985, i va ser escollida secretària general del sindicat intercomarcal de pensionistes i jubilats de CCOO Tarragona el 1992, i reelegida el 1996. El 1997 va ser cofundadora de l'associació Les dones del 1936 amb l'objectiu de sensibilitzar les generacions més joves sobre el feixisme i la dictadura, mitjançant exposicions, conferències i testimoniatges. 

L'any 2002 el govern de la Generalitat li va concedir la Medalla al Treball President macià.
Fins a la seva mort el 26 de novembre de 2013 va seguir sent membre d'Iniciativa per Catalunya Verd (ICV), on milità activament, per a mantenir viva la memòria històrica entre la militància més jove. Des de fa uns anys és Militant d'Honor de Joves d'Esquerra Verda, organització hereva del llegat de la JSUC, que ha creat el Premi Carme Cases, que s'atorga anualment aun treball de recerca de Batxillerat sobre memòria històrica.

El Periódico: Carme Casas insta a la mobilització ciutadana.

Adéu a la companya 'Elisa'.

'Les dones del PSUC: Carme Casas'.

Tarragona despide a Carme Casas. Diari de Tarragona.

Tot Tarragona: mor Carme Casas, històrica militant del PSUC i d'ICV.








dissabte, 11 de juny de 2016

Leandre Saún Ráfales

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

87: LEANDRE SAÚN RÁFALES






"Leandre Saún Ráfales, militant històric del Partit Socialista Unificat de Catalunya i d'Iniciativa per Catalunya Verds, ha mort aquest diumenge 3 de febrer de 2013 a l'edat de 101 anys. Saún va tenir un paper destacat en la fundació del PSUC a les comarques de Tarragona, en la resistència contra el feixisme durant la guerra civil i posteriorment a França, durant la segona guerra mundial, en la lluita contra el franquisme i en la recuperació de les institucions democràtiques. Va ser regidor de l'Ajuntament de Tarragona l'any 1979. La cerimònia de comiat serà aquest dimarts 5 de febrer, a les 4 de la tarda, al tanatori de Tarragona.
Saún va néixer a Gandesa el 17 de gener de 1912. La mare venia peix i el pare era pagès. De petit, compagina les feines al camp amb estudis de música. Assisteix a la seva primera manifestació per la proclamació de la Segona República el 1931. Reaccionant a la sublevació del 18 de juliol de 1936, participa en la fundació del PSUC a la comarca de la Terra Alta. Marxa a Barcelona a incorporar-se com a voluntari en les milícies antifeixistes. Forma part de la Columna Carles Marx, organitzada pel PSUC.
Assisteix a l'Escola de Guerra, on assoleix el grau de tinent, participant activament en l'organització militar de l'Exèrcit Popular de la República. D'aquella columna de milicians nasqué la 27 Divisió amb la que participà en accions de guerra fins ser ferit l'agost de 1937 a Zuera del Gállego (Saragossa). A causa d'aquesta ferida el van destinar d'ajudant de camp del general Riquelme, de qui va esdevenir l'home de confiança.
Va participar en la retirada de l'exèrcit popular a Catalunya, travessant la frontera francesa el 8 de febrer de 1939. Amb altres companys, va seguir camp a través evitant els camps de refugiats (ell en diu de concentració) francesos fins arribar a Tolosa de Llenguadoc, on entrà en contacte amb l'organització comunista.
Fou detingut i ingressà al camp d'Argelers (Rosselló), d'on va sortir amb una companyia de treballadors, cosa que li permeté reorganitzar el partit, incorporant-se clandestinament al moviment resistent de comunistes espanyols i catalans a la França ocupada pels nazis alemanys.
Treballa aleshores sota la direcció de Cristino García, que organitzà els guerrillers espanyols. És responsable dels maquis als departaments francesos del Gard, la Lozère i l'Ardèche. Durant aquestes activitats clandestines fou detingut pels alemanys i deixat posteriorment en llibertat, en no poder comprovar-se la seva identitat.

Retorn a Espanya i condemna de mort.

L'any 1943 va tornar clandestinament a Espanya, enviat per la direcció del partit per reorganitzar-lo, primer a Madrid i després a l'Aragó, La Rioja i Navarra. L'any 1945 fou detingut a Saragossa i torturat per la policia. Ingressa a la presó i el traslladen a Tarragona, on el jutgen per fets ocorreguts durant la guerra civil i en resulta condemnat a mort. La pena li és commutada per una altra de 30 anys de presó, però està pendent de l'execució durant 4 anys. L'any 1956 queda finalment en llibertat.
Passat un temps, reprèn l'activitat política, participant en l'organització del PSUC a Tarragona, i col·laborant amb Cipriano García en la fundació de CCOO. Fou membre de l'Assemblea de Catalunya i organitzador de la Marxa de la Llibertat en l'etapa tarragonina.
Un cop legalitzat el Partit, formà part de la direcció del PSUC a Tarragona. A les eleccions municipals de 1979 fou elegit regidor de l'Ajuntament de Tarragona en la candidatura del Partit Socialista Unificat de catalunya. L'any 1994 rep el nomenament de Fill Adoptiu de Tarragona. Ha format part de diverses organitzacions que reivindiquen la memòria del combat per la "recuperació de la democràcia al nostre país".

Per saber-ner més:

Carme Casas i Leandre Saún, història de dos lluitadors antifeixistes.

'Fet a Tarragona': Leandre Saún, història d'una lluita incansable.

En la muerte de Leandre Saún, histórico militante del PSUC y de ICV.

'El País': fallece Leandre Saún, histórico militante del PSUC.

ICV: Carme Casas i Leandre saún, històrics lluitadors per les llibertats.