Arxiu del blog

divendres, 29 d’abril de 2016

Domènec Serveto Bertrán

MEMÒRIA HISTÒRICA. 

FITXES DE MILITANTS. 

65: DOMÈNEC SERVETO BERTRAN





Domènec Serveto Bertrán neix a Terrassa el 6 d'agost de 1903. Comptable, membre de la UGT i del PSUC, combatent amb l'Exèrcit de la República durant la guerra civil, militant comunista, Serveto va quedar-se a Catalunya després de l'ocupació franquista, passant a la clandestinitat, on treballa en la reorganització del partit. A mitjans de 1940, però, ha de fugir a França perquè el seu grup és detectat per la policía feixista de Franco. Internat al Camp de Concentració de Septfons, serà arrestat el juliol de 1941 per la seva activitat clandestina dins del camp. Condemnat a pena de presó pel Tribunal Militar de Montauban, un Tribunal d'Excepció instaurat pel Règim de Vichy, serà transferit a Montauban primer i al penal-fortalesa 'Centrale d'Eysses' després, lloc on eren deportats els arrestats polítics catalogats com a més perillosos segons el criteri de l'autoritat col.laboracionista.
Formarà part dels grups clandestins resistents de l'interior de la presó (on hi havía recluïts 1.200 presoners, 80 d'ells republicans espanyols), i participarà en el motí i temptativa d'evasió massiva organitzat el 19 de febrer de 1944 per la Resistència Maquisard prenent com a hostatges a diferents guàrdies i al director de la presó. En els combats resulta ferit, junt amb altres presos, i això els delata com a participants del motí. L'endemà mateix és jutjat d'urgència i la sentència de mort contra Domènec Serveto Bertrán i altres 11 camarades més, és executada el 23 de febrer de 1944 per soldats francesos lleials a l'Alemanya de Hitler.
Domènec Serveto Bertrán, de 40 anys, militant del PSUC nascut a Terrassa i Jaume Seró Bernat, 24 anys, membre també del PSUC nascut a l'Albagés, són executats a les 11 del matí del 23 de febrer de 1944, juntament amb 10 resistents més del Batalló d'Eysses, víctimes de les represàlies del Govern de Vichy. Foren afusellats en el pati on solíen estendre la roba. 
Aquest són els seus noms:  Henri Auzias, Fernand Bernard, Roger Brun, Jean Chauvet, Louis Guiral, Alexandre Marqui, Gabriel Pelouze, Félicien Sarvisse, Jaume Seró Bernat, Domènec Serveto Bertran, Joseph Stern i Jean Vigne. 
Davant del piquet d'execució es negaren a que se'ls hi tapassin els ulls i entonaren 'La Marsellesa' i el 'Chant du depart'. Al dia següent, i malgrat la prohibició expressa, habitants de Villeneuve vingueren a deixar flors damunt les tombes dels resistents assassinats, en el cementiri de Sainte Catherine de Villeneuve-sur-Lot. 
Després de l'alliberament de França, la paret on se situaven els escamots d'execució fou anomenada el 'mur dels afusellats'. Aquest lloc de memòria va ser inscrit en l'inventari adicional de monuments històrics ignominiosos de la França dels tribunals militars. 
Cada 23 de febrer es duu a terne un homenatge patriòtic davant el mur de les execucions per tal de perpetuar la memòria dels 'Caiguts per França', com resa a la inscripció sobre pedra on hi apareixen els noms dels caiguts.  

Cal dir que les famílies d'en Domènec Serveto i d'en Jaume Seró, no tingueren coneixement del tràgic final d'ambdós resistents fins molts anys més tard, degut a la llei del silenci imposada per la dictadura i pel fet que a França, tots els executats constaven com a francesos. 

Per saber-ne més: 





 

dijous, 28 d’abril de 2016

Jaume Seró Bernat

MEMÒRIA HISTÒRICA. 

FITXES DE MILITANTS. 

64: JAUME SERÓ BERNAT







Jaume Seró Bernat va néixer el 10 de gener de 1920 a l'Albagés, (les Garrigues, lleida). Fill de Josefa Bernat i Ramón Seró, fou militant de les joventuts llibertàries en època adolescent; s'integrà en el cos de Carrabiners durant la Guerra Civil i es feu membre del PSUC, partit del que formarà part fins la seva mort en tràgiques circumstàncies. Refugiat a Normandía, combat els nazis com a membre del grup guerriller de Le Neubourg (Eure).
La ràzzia hitleriana del 30 de novembre de 1942 decapita la direcció de la Resistència espanyola en la zona ocupada de París, circumstància que fa que el Partit envïi Jaume Seró a dirigir les accions guerrilleres de la capital francesa. A París, Jaume Seró viu amb la seva companya Gisèle Leroy amb qui té una filleta -Jacqueline-. Organitza 2 grups Maquis amb comunistes espanyols i catalans per dur a terme accions armades contra la Gestapo i les SS en nom de la Resistència Francesa, i instruir militarment a altres combatents.

Detingut l'abril de 1943, és torturat, jutjat i condemnat a 2 anys de presó per la secció especial del Tribunal d'Apelació de París, Tribunal d'Excepció implementat pel Règim col.laboracionista de Vichy amb l'objectiu de lluitar contra la resistència. Empresonat a La Santé, és traslladat, posteriorment, a la Central d'Eysses, vell i sinistre Penal situat a Villeneuve-sur-Lot (Lot i Garona). el 18 de desembre de 1943.

Seró va participar en l'intent d'evasió massiu d'aquest centre penitenciari del 19 de febrer de 1944, en el que hi participaren la majoría dels 1.200 reclusos, (80 d'ells espanyols) molts d'ells resistents polítics, encara que també alguns presos comuns. Desenes de reus aconseguiren fugar-se després que els amotinats prengueren d'hostatge el director de la presó i altres funcionaris de Vichy. En el combats que hi hagué amb les forces de reforç enviades per la prefectura col.laboracionista pro-alemanya, Jaume Seró, i el seu camarada de Terrassa Domènec Serveto Beltrán, resultaren ferits, quina cosa fou prova de càrrec en el judici sumaríssim que se celebrà el dia següent, un cop apagat el motí.
El 23 de febrer de 1944, Jaume Seró Bernat, Domènec Serveto Bertran i altres 10 companys més de nacionalitat francesa foren afusellats davant dels seus companys, puny alçat, amb visques al Partit, la Resistència i sota el cant de La Marsellesa.
En el mur de la presó-fortalesa, hi ha una inscripció sobre marbre amb els noms dels 12 executats aquell 23 de febrer de 1944 on hi resa: 'Morts per França'.
Sens dubte, Jaume Seró i Domènec Serveto van morir per França, però no només per França.

Jaume Seró tenía 24 anys en el moment del seu assassinat a mans dels nazis; tenia una filla petita; combatent antifeixista, militant del PSUC. Era el petit de 7 germans de la família Seró-Bernat, de l'Albagés, a Les Garrigues. Tots ells  -tots 7-  varen morir assassinats per Franco o bé per Hitler.

Per saber-ne més:

Memòire de l'exil republicaine spagnol.

Musée de la Resistence: Jaume Seró Bernat

Los olvidados de la história de España.

Cartes de presó: Jaume Seró.

Eysses: les 12 fusillés.

Le dernier combat pour Jaume et Domènec



dimecres, 27 d’abril de 2016

Aurèlia Pijoan Querol

MEMÒRIA HISTÒRICA. 

FITXES DE MILITANTS. 

63: AURÈLIA PIJOAN QUEROL




L’any 1976, la metgessa i política catalana exiliada Aurèlia Pijoan Querol participa en un acte del PSUC que, a la seu social que el partit té a la capital mexicana, presideix el seu marit Luís Pérez García-Lago acompanyat d’altres camarades exiliats. A la dreta de la fotografía, Pere Calders.





 
Aurèlia Pijoan Querol, (Castellserà, 1910 - Ciutat de Mèxic, 1998), fou una metgessa i activista política catalana, militant del PSUC des de la seva fundació el 23 de juliol de 1936 fins la seva mort a Ciutat de Mèxic el 1998.
Acabat el batxillerat a l’Institut de Lleida l’any 1926, estudia Medicina a les Facultats de Barcelona i València i es llicencia el 1933. Treballa al Laboratori Municipal de Lleida on s’especialitza en la producció de la vacuna contra la tuberculosi. L’any 1936, està fent la tesi doctoral sobre la immunitat del paludisme a la Universitat de Madrid però no pot presentar-la en esclatar la Guerra Civil. Durant el conflicte bèl·lic, treballa com a metgessa a l'Hospital Intercomarcal de Lleida i dirigeix la Casa de Repòs que s’habilita al municipi pallarès d'Espot per als combatents amb problemes pulmonars i respiratoris.

Militant del PSUC des de juliol de 1936, Aurèlia Pijoan assumeix, juntament amb les seves germanes Avelina, Palmira i Elena, el Secretariat Femení del PSUC a Lleida i comarques. 
Més endavant, Aurèlia Pijoan és nomenada secretària general de la Unió de Dones de Catalunya de Lleida, organització antifeixista nascuda a Barcelona el 1937. Entre setembre i octubre del 1937, és regidora de l'Ajuntament de Lleida en representació del PSUC i, duu a terme les funcions de la Regidoria de Sanitat. D'aquesta manera, es converteix en la primera dona que accedeix a un càrrec de representació municipal a la Paeria. Desenvolupa una intensa activitat política impartint conferències i fent mítings a diferents seus i arreu del territori català. També, amb nombroses intervencions a programes de ràdio en els què sempre posa l’accent en la necessitat de mobilitzar les dones per a la causa republicana.

L’any 1938, la doctora Pijoan es casa amb Luís Pérez García-Lago, destacat militant comunista i, un any desprès, ha d’exiliar-se a França des d'on marxa, sola perquè Luís Pérez García Lago es troba deportat a la presó-fortalesa del Castell de Cotlliure, a la República Dominicana on hi passa una temporada a la colònia agrícola 'el Seybo' en plena selva.

El Tribunal de Responsabilitats Polítiques, li obre un expedient per haver estat regidora durant el període revolucionari que resolt contra Aurèlia Pijoan amb una multa de 5.000 pessetes més 8 anys d'expatriació i 8 anys d'inhabilitació. A principis de 1941, després d'una breu estada a Cuba, s'estableix definitivament a Mèxic on neixen els seus tres fills. Abandona la professió mèdica per dedicar-se exclusivament a l’activitat política com a militant del PSUC i de la Unió de Dones de Catalunya, organització en la què assumeix la secretaria general. Militant de primera hora de la Unión de Mujeres Españolas en México (UME), que aglutina les dones comunistes en particular i les republicanes en general, n’esdevé vicesecretària primera i, més tard, secretària general. Té, també, una activa participació en el Patronat d'Ajut als Patriotes Catalans, i amb un munt d'entitats i associacions de solidaritat amb els més desafavorits. 

Aurèlia Pijoan pertany a un ambient familiar comunista, a Mèxic, el seu marit esdevé secretari general del PSUC, la seva germana Avelina és casada amb el destacat dirigent Pere Ardiaca Martí i mentre que la germana petita, Elena, i el seu marit Ángel Larrauri de Pablo, formen part del nucli de resistència comunista més important a la Lleida franquista. Ho pagaràn amb presó i tortures.

Recuperada la Democràcia, l’Ajuntament de Lleida dóna el nom d’Avinguda Aurèlia Pijoan a la metgessa i regidora exiliada a Mèxic. 
 
Aurèlia Pijoan fou nomenada membre d'honor del Comité Central del Partit Socialista Unificat de Catalunya. 

Per saber-ne més:



Exilio republicano femenino en México: Aurèlia Pijoan.

dilluns, 25 d’abril de 2016

Agustí Centelles Ossó

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

62: AGUSTÍ CENTELLES OSSÓ.









 
Agustí Centelles i Ossó, fotògraf i militant comunista, (El Grau, València, 21 de maig de 1909 — Barcelona, 1 de setembre de 1985), es traslladà d'infant a Barcelona amb la seva família. Treballà en oficis diversos i s’introduí en la fotografia a través de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, de la qual esdevingué més tard un membre destacat. Sobresortí com a reporter gràfic en publicacions i diaris com ara El día gráfico, La Humanitat , Diario de Barcelona, La Publicitat o La Vanguardia, La Rambla, Última Hora o l'Opinió.
Utilitzant una càmera “Leica” tingué molta mobilitat i pogué realitzar reportatges molt complets, primer en l'àmbit dels esports i més tard esdeveniments oficials i retratant aspectes de la política i de la vida quotidiana.  Es va afiliar al PSUC el dia de la seva fundació, i el 19 de juliol és l'únic reporter que surt als carrers de Barcelona a cobrir la informació. Va marxar al Front d'Aragó amb les Milícies Populars com a informador gràfic i va fotografiar les batalles de Belchite i Terol.  El setembre de 1937 fou nomenat cap de la Unitat de Serveis Fotogràfics de l’Exèrcit de l’Est. Poc més tard, el mateix any es feu càrrec del gabinet fotográfico del Departament Especial d’Informació de l’Estat. Després de la derrota republicana, hagué d’exiliar-se a França.
Internat al camp de concentració d’Argelers i posteriorment al de Bram on, amb el també fotògraf Salvador Pujol, muntà un laboratori fotogràfic clandestí i hi documentà les condicions de vida del camp. Ja alliberat, el 1942 s'uneix a la resistència francesa clandestina formada per espanyols i catalans del PCE i del PSUC, amb els qui duu a terme nombrosos actes de sabotatge contra els nazis. Retorna clandestinament a Barcelona el 1944. Dos anys més tard és detingut i jutjat per les autoritats franquistes per la seva pertenença al PSUC  i per la seva tasca de corresponsal de guerra per la República. Condemnat a 12 anys de presó, aconseguí la llibertat provisional encara que inhabilitat per l'exercici de la seva professió. Un cop sota llibertat (vigilada) hagué de dedicar-se a la fotografia comercial i publicitària fins a la fi del franquisme, en què pogué dedicar-se a recuperar i difondre la seva ingent tasca fotogràfica: el 1976 recuperà el seu arxiu , que havia deixat amagat el 1944 a Carcassona i que consta d’uns quatre mil negatius dels anys de la II República (1931-1936), la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i l’exili (1939-1944), els quals constitueixen una de les principals fonts d’informació gràfica d’aquests període històric. La resta de negatius passaren a formar part del conjunt de documentació requisada pel franquisme coneguda pel nom genèric de Papers de Salamanca.

El 1978 realitzà la seva primera exposició amb el material recuperat ( Imatges d’un reporter ) i publicà els llibres de fotografies Visions de guerra i de reraguarda (1977), Els catalans a la Republica i a la Guerra. Anys de mort i desperança (1977, amb Eduard Pons Prades), i Catalunya republicana i revolucionària 1931-1939 (1982, amb G. Jackson). L’any 1984 li fou concedit el Premio Nacional de Artes Plásticas. Després de la mort de Franco, Centelles fou progressivament reconegut com un dels pioners del reportatge gràfic, i és juntament amb en Francesc Boix (ambdós membres del PSUC) el fotoperiodista més important a Catalunya -i segurament també d'Espanya- de tot el S. XX.
El 2009 s'edità pòstumament Diari d’un fotògraf , corresponent al període que passà al camp de concentració de Brams. Al novembre d’aquest mateix any, els hereus del fotògraf cediren l’arxiu al ministeri de cultura, el qual el traslladà al Centro de la Memoria Histórica de Salamanca, cosa que desfermà una sorollosa polèmica.

Per saber-ne més:

Agustí Centelles, el gran fotógrafo español de la Guerra Civil.

Diccionari biogràfic del Moviment Obrer dels Països Catalans.

Centelles.blogspot.com.es/

In Memòriam Agustí Centelles. Fotografíes.

Agustí Centelles, fotógrafo de la história. Youtube

Agustí Centelles, crònica fotogràfica. Youtube.


diumenge, 24 d’abril de 2016

Neus Català Pallejà

MEMÒRIA HISTÒRICA. 

FITXES DE MILITANTS. 

61: NEUS CATALÀ PALLEJÀ.






Del que vaig sentir al creuar la porta de Ravensbrück no s’han inventat paraules per descriure-ho. Dante no va veure res, descansa en pau a Ràvena. En el seu infern no va poder imaginar l’impossible.” Neus Català.

Amb aquestes paraules descrivia Neus Català el que va sentir quan fou internada en el camp de concentració per a dones i criatures de Ravensbrück. Per totes aquelles dones que iniciaren una llarga travessia per la barbàrie no hi havia paraules per expressar el que sentien en aquell moment.
Neus Català forma part de la generació que va viure, i sobretot patir, els fets més dramàtics de la nostra història més recent. Uns esdeveniments terribles que es produïren tant a Catalunya com a la resta d’Europa. Ens estem referint a la Guerra Civil, l’exili republicà, la Segona Guerra Mundial, els camps d’extermini nazis i la dictadura franquista. Tots aquests fets, i molt especialment la seva estada al camp d’extermini, marcaren la seva vida.

Neus Català i Pallejà va néixer als Guiamets (El Priorat) l’any 1915. Filla de camperols, ella mateixa es va dedicar a les feines del camp fins l’inici de la Guerra Civil. Amb l’esclat de les hostilitats, va ser una de les organitzadores de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC)dels Guiamets. A mitjans de 1937 va decidir traslladar-se i establir-se a Barcelona, on va prosseguir amb els seus estudis d’infermeria. Durant aquest període va començar a treballar a l’assistència social com a infermera, sent destinada a la localitat de Premià de Dalt com a Cap Sanitària d’una Colònia Infantil.

 «La vida en aquell antre de mort era estimada amb passió i l’ànsia immensa de llibertat ens mantenia en peu». Neus Català.
«Una de les grans lliçons que vaig aprendre al camp és la solidaritat i la tolerància respecte a qui pensa diferent a mi» Neus Català.

La derrota republicana, la va obligar a marxar a l’exili francès. L’esclat de la Segona Guerra Mundial el setembre de 1939, i la caiguda i ocupació de França el juny de 1940 per les tropes alemanyes, la portaren a implicar-se en la resistència francesa vinculada al PSUC. La seva tasca dins del maquis (feia d'enllaç i trasllat d'informació i material per posteriors actes de sabotatge contra els invasors alemanys) la portà a ser detinguda pels nazis l’11 de novembre de 1943 i més tard, deportada al camp d’extermini per a dones de Ravensbrück. Després de dos mesos de viure en unes condicions terribles, va ser traslladada al Kommando d’Holleischen (Txecoslovàquia), depenent del camp de concentració de Flossenbürg per a treballar en una petita indústria de guerra. Amb les seves companyes feien accions de sabotatge i boicot a la munició que fabricàven, exposant-se a una mort segura si les descobríen). Hi va romandre fins al seu alliberament per les tropes russes el 6 de maig de 1945.

«El cel del país en el que entrava [Espanya] era com la tapa d’una caldera que m’anava a caure al cap i m’havia d’esclafar.» Neus Català.

Amb la fi de la Segona Guerra Mundial, i gràcies a adquirir la nacionalitat francesa, va dedicar els seus esforços a lluitar contra la dictadura franquista. El seu passaport francès li va permetre entrar regularment a Espanya, fent tasques d’enllaç entre els membres del PSUC exiliats a França i els sectors opositors de l’interior de Catalunya.
La seva tasca d’opositora al règim franquista i de compromís amb la història també la va mostrar amb la seva participació en la fundació clandestina, junt amb altres deportats, al 1962 de l’entitat Amical Mauthausen, en defensa de la memòria dels deportats catalans i espanyols a tots els camps d’extermini nazis, i del Comitè Internacional de Ravensbrück. D’aquesta manera també iniciava la seva feina de recuperar i preservar la memòria de tots aquells homes i dones que perderen la vida en aquests centres d’internament.

«Vaig intentar oblidar el patiment, però el que m’ha obligat a recordar coses és la voluntat de recuperar la memòria dels altres».

A finals dels anys 60, va començar a treballar per a recuperar la memòria històrica de les dones resistents i deportades. Amb tot el material escrit i oral que va anar recollint, Neus Català va confeccionar la primera part d’un memorial de les dones espanyoles a la Segona Guerra Mundial. Es tracta d’una relació de dones espanyoles que pertanyeren a la Resistència a França, la qual ha recollit més de 92.000 entrades.
El seu compromís amb la restauració de la memòria d’aquelles dones va anar més enllà, portant-la a escriure i publicar l’any 1984 el llibre: 50 testimonis de dones espanyoles, que inclou testimonis directament o indirectament relacionats amb l’exili, la resistència i la deportació, inclòs el seu, i a impulsar i presidir l’any 2006 l’Amical de Ravensbrück. La seva tasca de recuperació de la memòria de les dones deportades dins l’esmentada amical la va portar a participar en multituds d’actes, homenatges i xerrades per tots els públics. Una feina incansable que no ha aturat fins fa pocs anys, i que actualment combina amb la presidència d’honor de l’Amical de Ravenbrück.
En els darrers temps, Neus Català ha rebut molts reconeixements públics, tan a França amb la concessió de la Creu de Guerra amb palmes i la Creu de la França Lliure, com a Catalunya, amb el lliurament per part de la Generalitat de Catalunya de la Creu de Sant Jordi el 2005 i, posteriorment, el  2014 rebé, per part de l'Ajuntament de Barcelona, la Medalla d'Or al Mèrit Cívic en reconeixement a la seva tasca de preservació de la memòria històrica, la lluita antifeixista i la defensa dels drets de les dones. El 3 de març de 2015, va estar guardonada amb la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya.

Neus Català, militant comunista de tota la seva vida, continúa tenint les idees clares. Sap perquè ha lluitat, i amb qui, i contra què i contra qui. No ha canviat mai de partit, no li cal.

Per saber-ne més:

Diari Ara: Neus Català: 'fa molts anys que em voldríen morta.

Elisenda Belenguer Mercader: 'Neus Català, memòria i lluita'.

DonesDigital: Neus Català

El Periódico: Neus Català

El Convidat: Neus Català

Vídeo any Neus Català.

Neus Català, retorn a Ravensbrück 

Arxiu RTVECatalunya: entrevista de Montserrat Roig a Neus Català.


dijous, 21 d’abril de 2016

Elisa Úriz Pi

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

60: ELISA ÚRIZ PI


Les germanes Pepita i Elisa Úriz Pi. 

    

Elisa Úriz Pi, (Tafalla, 1893 - Berlín Oriental, 1979) fou una mestra, pedagoga i activista política nascuda a Navarra, fundadora del PSUC, partit del que en fou militant i dirigent, germana de Josefa Úriz Pi, considerades precursores de l'Escola Moderna a Espanya.

Era filla del capità d'infanteria Benito Úriz Erro i de Filomena Pi Céspedes. Estudià a l'Escola de Magisteri a Madrid i va treballar com a professora de música a les Escoles Normals de Magisteri de Girona, Tarragona i Barcelona. Fou becada per la Junta d'Ampliació d'Estudis a Ginebra, on va estudiar el mètode musical d'Emile Jaques-Dalcroce. En la seva estància a l'Escola de Girona va coincidir un temps amb la seva germana Josefa, amb la que va dur a terme activitats sindicals que provocaren el trasllat de Josefa a Lleida el 1921.
Durant la Segona República Espanyola va militar en la FETE-UGT i en va ser la dirigent a Lleida alhora que la seva germana n'era secretària general. Es va casar amb el secretari general de la UGT de Catalunya, Antoni Sesé i Artaso, membre del PSUC assassinat a Barcelona per membres de la CNT-FAI durant els Fets de maig de 1937. Juntament amb la seva germana va impulsar la Unió de Dones Antifeixistes el 1934 i aquell mateix any formà part de la delegació espanyola (juntament amb Dolores Ibárruri) que participà en el Congrés Mundial de Dones Contra el Feixisme. Poc abans de començar la guerra civil espanyola militava al Partit Comunista de Catalunya, i juntament amb la seva germana ingressà al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El novembre de 1937 fou nomenada secretària administrativa del Secretariat Regional de la UGT i delegada de la FETE al Comitè de Catalunya de la UGT. Treballà durament ajudant nenes i mestres en dificultats durant la guerra civil.
Pel febrer del 1939 es va exiliar a França amb la seva germana. Durant l'ocupació francesa pels nazis van col·laborar directament amb la Resistència Francesa dins del grup de Josep Miret i Musté i el seu germà Conrad fins que aquest fou detingut i assassinat per la Gestapo el 1942. Després es va integrar a la Unión Nacional Española dirigida pel militant comunista Jesús Monzón Reparaz. Com a membre del PSUC i de la UGT formà part de la direcció del partit i el sindicat a Tolosa de Llenguadoc.
A l'exili col·laborà amb Dolores Ibárruri a la Unió de Dones Espanyoles i secretària general de la Federació Democràtica Internacional de Dones. Des d'aquest càrrec va proposar que cada 1 de juny se celebrés el Dia mundial de la Infantesa. Des d'aquest organisme va denunciar a Nacions Unides la situació de les dones a les presons franquistes i aconseguí que el 1948 una comissió de juristes visités les presons de dones de Las Ventas i Yeserías. També participà en la redacció de la revista Mujeres Antifascistas Españolas amb Dolores Ibárruri, Victòria Kent i María Teresa León.
En acabar la segona guerra mundial les autoritats franquistes li van incoar un expedient del Tribunal de Responsabilitats Polítiques. A causa de la seva militància comunista l'abril de 1951 fou expulsada de França amb la seva germana Josefa (en el marc de la 'operació Bolero' per la qual el Govern Francès va expulsar de França a centenars de militants comunistes catalans i espanyols que varen ser deportats a Còrcega, Algèria, Txecoslovàquia i altres països) i es van establir a Berlín Oriental.  on va estudiar medicina i ajudar els refugiats españols. Com a pedagoga va deixar un llegat impagable en forma de llibres i articles. Com a dona antifeixista va rebre el reconeixement a tota una vida de combat pels drets de les dones, els nens i els refugiats polítics; així, en reconeixement del seu compromís insubornable, fou condecorada amb la 'Medalla Joliot-Curie' atorgada pel Congrés Mundial de la Pau. Va morir el 14 d'agost de 1979 a Berlín Est sense haver pogut tornar mai a la seva terra.

Per saber-ne més:

História y compromiso de las hermanas Úriz.

Bloc 'Mujeres masonas': las hermanas Úriz.

Bodostáin rescata la memòria de las hermans Úriz. 

Diccionari biogràfic del moviment obrer.

Article a 'La Vanguardia'.





diumenge, 17 d’abril de 2016

Victòria Pujolar Amat

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

59: VICTÒRIA PUJOLAR AMAT.



Victòria Pujolar Amat va néixer a Barcelona l'any 1921. Pertany, per tant, a la generació que va fer els estudis en català, primer a l'escola Blanquerna, i després a l'Institut Escola, a la barceloneta, incloent els 3 anys de guerra.
El 1939, a l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, s'exilià a França amb els seus pares. Visqué a Tolosa, i sota ocupació alemanya fou detinguda i deportada al camp de concentració de Recebedou, d'on aconseguí escapar-se.
Retornà a Barcelona i entrà a treballar a la redacció del primer diccionari VOX, publicat per gràfiques Marina, la impremta de l'antic diari El Matí. En aquesta feina hi treballaven persones que havien tornat de l'exili: Pau Romeva, Alexandre Galí, Alexandre Cirici, que feia les il.lustracions del diccionari i que signava amb el pseudònim 'Leo', Carme Picart i algunes persones que treballaven secretament en la resistència a l'interior, com Joan Fortuny, Josep Benet, i la mateixa Victòria Pujolar, que militava a la Joventut Socialista Unificada de Catalunya.
Després del diccionari Vox, Victòria Pujolar treballà a l'estudi gràfic de l'editorial Bruguera, i fou aleshores quan la brigada políticosocial la va detenir. Després d'un any a la Presó de dones de les Corts, s'escapà a la barcelonina estació de França quan era conduïda a Madrid per ser sotmesa a un Consell de Guerra. Dies més tard travessava la frontera a peu per les muntanyes de Figueres. El volum 2 de la trilogía de Tomasa Cuevas, 'Cárcel de mujeres', fa referència a Victòria Pujolar a la presó de dones de les Corts a Barcelona, i la seva fugida a l'edat de 24 anys. Reproduïm textualment la narració feta en castellà a la seva companya de captiveri, Tomasa Cuevas. A la pàgina 297 del llibre hi llegim:
"Mi detención fue la última de una caída importante de la JSU en Catalunya. Habían detenido en Barcelona a un grupo de guerrilleros recién venidos de Francia, todos jóvenes -aunque no todos de la JSU- cuyo jefe era Francesc Serrat 'Cisquet', JSU de 23 años, que había participado en la resistencia freancesa al lado de Cristino García, en la liberación de pueblos y ciudades del sur de Francia. El grupo había conseguido el 'milagro' de introducirse con armas y estaban en el delicado momento del contacto con la organización política para pasar a las guerrillas de ciudad y a la organización civil, cuando se produjo el fallo. Contactaron con alguien que la policía seguía o bien hubo una delación".
La llarga narració de la Victòria Pujolar que figura en el llibre de Tomasa Cuevas, evoca els fets consecutius a la caiguda que també l'afectaren.
Amb el pseudònim d'Anna, Victòria Pujolar actuava en la clandestinitat protegida, en certa manera, pel seu aspecte de 'noia de l'eixample' que no despertava sospites. Tanmateix la van agafar quan anava a una cita amb el responsable de propaganda de la JSU al vestívol del Tívoli de Barcelona. Una hora després de la seva detenció s'havía de trobar amb en Joaquim Puig Pidemunt, responsable del PSUC i director de 'Treball'. 4 mesos més tard sería afusellat amb els també militants Valverde, Carrero i Numen Mestres.
Al soterrani de jefatura, on fou conduïda a peu Victòria Pujolar, s'efectuaren els interrogatoris dels seus companys i companyes detinguts abans, mitjançant tortura. "Els primers havien estat els guerrillers. A 'Cisquet' li faltaven totes les dents, les hi van fer saltar a cops de puny i mostrava el somrís totalment desdentat".
Un escamot de policíes encapçalats pels germans Creix interrogaren Victòria Pujolar, mentre feien torns per colpejar-la al so dels insults més grollers i humiliants. Com fos que ella no donava els noms i les dades que li exigíen: "Creix va treure de l'armari una porra farcida de plom; em lligaren a una cadira, els ronyons a l'aire i començaren els cops, cops i més cops. Quan de temps? em retornaren al calabós amb l'esquena negra, creuada de canalleres infectades".
El mateix dia que va ser interrogada Victòria Pujolar pel procediment que ella mateixa evoca, (...) havíen ingressat dues dones, una de gran i l'altra més jove, membres del partit de Carrasco i Formiguera. Tenien aspecte de pertànyer a la petita burgesía. No les van pegar i sortiren aviat en llibertat. El que van veure a les masmorres de Vía Laietana les va impressionar visiblement. S'interessaren força per la nostra situació i ens ajudaren. No em van tornar a pegar però encara vaig ser objecte d'interrogatoris molt desagradables. Finalment vaig signar la declaració".
Al cap de 17 díes d'interrogatoris i acaraments a les fatídiques dependències de Vía Laietana, Victòria Pujolar fou traslladada a la presó de dones de les Corts. "Vaig respirar tranquila, no havíen agafat ningú més".
Durant l'any i escaig que Pujolar va estar ingressada a la presó de les Corts, va continuar militant a les JSU de l'interior del penal, i continuà practicant la seva vocació artística, pintant els decorats de les representacions teatrals fetes per les mateixes internes. Ultra l'activitat militant i artística, Victòria Pujolar promogué l'esport -no endebades era una gran atleta- i esdevingué capitana de l'equip de bàsquet de la presó de dones de les Corts.
L'ocasió d'escapar-se -projecte que Victòria i altres companyes seves havien elaborat durant el captiveri- es presentà en comunicar-li el seu trasllat a Madrid per comparèixer davant d'un Consell de Guerra. El moment es presentà a l'estació de França, quan dos guàrdies la conduïen amb dues preses més que coneixíen les intencions de Victòria. Sense una certa confusió provocada per les mateixes detingudes, l'aglomeració de gent i la preparació atlètica de la fugitiva, tal vegada la fuga no hagués reixit. L'ajut d'un company a qui va telefonar li permeté disfressar-se i agafar un tren en direcció a Figueres. Acollida per la mare d'una companya de presó, Victòria Pujolar va poder preparar el seu pas a França.
"Un dia més tard, amb un guía professional, vaig passar a França. Dos dies i dues nits caminat pel Pirineu, en plè més de febrer. Un cop a Toulousse, a casa dels meus pares, els diaris publicaren la notícia: Francesc Serrat havía estat executat. Havíen assassinat al Cisquet".
De Tolosa, Victòria Pujolar va passar a París, i de 1946 a 1949 treballà a la direcció de la JSU de Catalunya i ingressà en el PSUC. L'any 1947 es casà amb Federico Melchor. Tingueren 4 fills entre els anys 1959 i 1966, visqué a Bucarest, on fou la primera veu femenina en català a 'La Pirenaica', retornà a París i definitivament a Espanya el 1976. Actualment viu a Madrid. 
Aquest és el seu testimoni sobre les emissions catalanes a 'La Pirenaica':
"A principis de l'any 1959 tota la meva família, en Federico, jo i els nostres fills, després d'algunes vicissituts per sortir de França, entràrem a Bucarest, doncs en Federico Melchor anava a treballar a la Pirenaica, Radio España
Independiente.  Bucarest em semblà, a més de molt lluny, (la lluita antifranquista estava ja molt avançada i allunyar-se'n era per nosaltres un sacrifici), una ciutat molt oriental i en la qual convivíen molts temps passats i àdhuc es veien en els mercats lliures de pagesos personatges que eren estampes de bandits d'alta muntanya sortits directament dels llibres de Panait Istrati. Ens allotjaren en un pis d'una casa - per cert cèntrica i que havia estat cosntruïda per als oficials de l'exèrcit d'ocupació del III Reich-, habitada, quasi tota per espanyols. Totes les famílies que hi habitaven, menys dues que havíen arribat directament d'Espanya, procedíen de l'exili de la URSS, i en el seu parlar s'intercalaven paraules russes. Emili Vilaseca i la seva muller, la Rosa, també vinguts de la URSS, eren en aquells moments els únics catalans. La Rosa esdevingué de seguida com un familiar pels meus fills, 3 nens i una nena de 12 a 5 anys, els quals, no sols es trobaven de cop i volta traslladats a un altre món, si no que, per primera vegada se'ls explicava que eren espanyols, mig catalans mig madrilenys, i no francesos com la ilegalitat que vivíem a França ens obligava a simular. Hagueren d'aprendre el castellà a casa al mateix temps que el romanès a l'escola. El col.lectiu d'espanyols vinculats a REI devia estar forçosament en circuit tancat.
Els catalans que van estar a Bucarest quan jo hi era foren, a més de la Rosa i en Vilaseca, la Reis Bertral, que coneixía de França de la direcció de 'Mujeres Antifascistas' en la qual jo m'ocupava del periòdic, que vingué amb la seva mare velleta i els seus fills i que marxà aviat a Bulgària. El doctor Josep Bonifaci que vingué a exercir de metge i la seva muller Elvira, amics nostres. Més tard en Jordi Solé Tura i muller, en Marcel Plans, l'Esther -la seva companya- i llurs fills. En unes vacances coincidíem amb la Soledat Real, que feia poc havia sortit de la presó i que era amiga d'en federico de la JSU, i que jo hauría conegut a la presó de Ventas si no m'hagués escapat".
La qüestió del treball a la ràdio i la mateixa existència de l'emissora era un secret absolut. Els qui hi treballàven, periodistes, locutors, tècnics, sortien de casa, pujàven a un cotxe que els deixava a l'interior del recinte de l'emissora (dins del gran complex del Museu d'art de Bucarest) i la tornada era igual.
"Jo em trobava a Bucarest com a familiar d'en Federico melchor, que era redactor-locutor amb el pseudònim de Carlos Alba, però algú va suggerir que provéssin la meva veu i el català (fora del local, per si no servía). Com fos que vaig servir, vaig començar a col.laborar en l'emissora catalana com a militant del PSUC. Així doncs, vaig començar a treballar amb l'Emili Vilaseca, que era el responsable i redactor de l'emissora en català. Un dia a la setmana, els dijous, esperava a casa que m'aviséssin per telèfon, i el cotxe negre em portava al local de la REI; amb el temps just, temps de ràdios i diaris, pujava a l'estudi, el locutor de l'emissió precedent feia d'enllaç, paraven els tècnics romanesos, sortíen i jo feia la presentació: "Aquí ràdio Espanya Independent estació Pirenaica, l'única emissora sense censura de Franco, etc, etc...". Despés, generalment en Vilaseca, llegía l'editorial i a continuació llegíem les notícies alternant la veu femenina i la masculina, notícies que no ens faltaven per la situació de Catalunya. Acabada l'emissió marxàvem a casa amb el cotxe negre de torn, ràpidament per poder atendre els fills, car les escoles romaneses - si més no en aquells anys- no teníen menjadors i tots dinàven a casa. Al cap d'un any d'estar a Bucarest vaig sol-licitar poder seguir les classes de pintura de l'institut Nikolai Grigorescu, de nivell universitari, cosa que em fou concedida previ exàmen d'ingrés. Durant 5 anys vaig assistir tots ela matins a les classes pràctiques. Les tardes les dedicava a les feines de casa, els fills, etc. A més, durant un any, vaig assistir de bon matí a la REI per ajudar a l'escolta (escucha) de Ràdio Nacional de España, per tal que els redactors tinguéssin les notícies abans de començar la jornada, treball dur per mí, atès que patía dèficit auditiu sever, degut als cops del policía Creix.
Els fills anaven a escola en autobús força lluny, i en dos torns, uns de matí i altres 2 de tarda, dons hi havía pocs col.legis hi hi feien 2 torns, matí i tarda. Els autobusos anaven molt plens i els nois s'havien de penjar a la porta. Em feien patir. Quan feia bo, tota la família anàvem els diumenges a banyar-nos a un llac prop de Bucarest; agafàvem un d'aquells tramvíes on s'hi viatjava com sardines en llauna. Bucarest em va oferir l'oportunitat de veure òpera, era molt barata, com el teatre i el cinema, i de qualitat. Recordo la festa que va ser veure amb els fills el conjunt soviètic Petrushka.
Abans de fer de locutora per 'la catalana', havia tingut l'ocasió de tractar bastant Emili Vilaseca; sabia que era un veterà dirigent obrer de Catalunya i que patí força per la seva mutilació física. En tenía bona imatge però em va afectar conèixer el seu final dramàtic. El tracte sempre fou bo, també vaig treballar amb la Reis Bertral i amb en Jordi Solé Tura, que va substituïr Emili Vilaseca.
Solé Tura era un company professional i molt optimista. Finalment vingueren a Bucarest Marcel Plans i l'Esther Berenguer, amb qui vaig col.laborar força temps i amb qui vam teixir bona amistat. L'Esther prestà també la seva veu a l'emissora en català, de manera que quan jo vaig marxar el 1966, no faltava a 'la catalana' la veu femenina. Quan hi havia canvis de responsables, o per vacances o quan Solé Tura va marxar un temps, jo m'encarregava de fer 'la catalana'. No era gens difícil gràcies a les cartes, notícies i el creixent protagonisme del PSUC a l'interior de Catalunya. No em calgué anar a la redacció ni deixar l'Institut; senzillament en Federico em duia a casa els papers corresponents i jo redactava les cròniques en català. El matí següent, en Mendezona, director de l'emissora em preguntava si en Federico ho havia llegit, jo li deia que sí i acte seguit passàvem a gravar. Així, de forma intermitent vam assegurar l'emissió catalana. Els nostres fills ignoràven totalment la feina que fèiem i l'existència de la REI a Rumanía. Només sabíen que el pare era periodista i la mare estudiava a l'institut Grigorescu. Vull remarcar que aquest institut era una escola d'art molt competent en la qual professàven els grans mestres de la pintura romanesa; no s'hi ensenyava l'anomenat realisme socialista. En aquells anys a Rumanía hi havia un ambient cultural i intelectual interessant: bones exposicions, revistes, llibres, traduccions, etc. També es projectàven películes occidentals. Els nostres fills no anàven a l'escola russa de Bucarest si no a l'escola pública rumanesa".

Victòria Pujolar signava les seves cròniques radiofònique de la REI amb el pseudònim de 'Montserrat Canigó'. A Victòria Pujolar la va substituïr, anys més tard, com a veu femenina catalana Esther Berenguer, la companya de Marcel Plans; el pseudònim de Berenguer era 'Montserrat Roig' i no hi ha cap coincidència amb la coneguda escriptora comunista catalana que també fou membre del PSUC, autora d'una gran obra literària i d'un magne treball d'investigació: 'Els catalans als camps nazis'; fou una pura casualitat. Les emissions en català a la REI es feien els dilluns i els dijous i els divendres es feien en Euskera: 'Antena Euskadi'. Els dimecres o dissabtes es feien emissions per Galícia, no sempre en gallec. La llengua catalana fou la única -juntament amb el castellà- que tingué continuitat des del primer dia (Juliol de 1941) fins l'últim dia de la REI (Juliol de 1977).
Victòria Pujolar i la seva família es varen traslladar a París quan Federico melchor fou cridat per dirigir l'órgan del PCE 'Mundo Obrero', el setmanari 'Informaciones' i l'oficina de Premsa del Partit Comunista d'Espanya a París, on hi residia exiliat el seu secretari general Santiago carrillo. A principis de 1976 la familia es va traslladar a Madrid on Melchor passà a ser el director de Mundo Obrero ja editat íntegrament a Espanya i amb forta difusió d'exemplars. Més tard va dirigir 'Mundo Obrero diario'.
Victòria Pujolar és una pintora destacada, llicenciada en Belles Arts, ha exposat la seva obra a la llibreria Blanquerna a Madrid i a moltes altres galeríes i sales d'art. Victòria Pujolar, continúa la seva miltància comunista en el PCE i el PSUC.

Per saber-ne més:

Història de les emissions en català a Ràdio Pirenaica.

Bloc 'Memória viva': Victòria Pujolar Amat.

Testimoni de Victòria Pujolar, captiva a les presons franquistes.



divendres, 15 d’abril de 2016

Josep Mas Tió

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

58: JOSEP MAS I TIÓ

Josep Mas i Tió és i ha estat un personatge bastant famós, conegut i reconegut a l’Estat Francès, ja que va ser un dels herois del maquis francès durant l’ocupació alemanya a França durant la II Guerra Mundial, actuant a la zona de la Catalunya Nord, majoritàriament a la Cerdanya.
Però Josep Mas no era de nacionalitat francesa sinó nascut a Sant Pere de Torelló (Osona) i a part d’actuar activament com a militant marxista i sindicalista tant durant la II República com durant la guerra del 1936-39, va ser un dels més actius maquis antifranquistes entre 1939 i 1944 sota la disciplina del PSUC, disciplina que trencarà poc abans de morir en circumstàncies tràgiques. 
Josep Mas va formar un grup guerriller propi ja des de 1943, amb guerrillers tant de la Catalunya dins de l’Estat Espanyol exiliats, com de la Catalunya Nord dins de l’Estat Francès a la que va anomenar “Brigada Macià-Companys”, que alternaven la seva lluita contra els nazis i les incursions a la Catalunya sota el règim de Franco per fer accions armades i de sabotatge. Va morir el 1946 a causa d’un tret accidental disparat pel seu fill Josep quan aquest manipulava una pistola a Sallagosa (la Cerdanya francesa).

Josep Mas i Tió va néixer a Sant Pere de Torelló (Osona) el 2 d’octubre de 1997 i eren cinc germans en total. Va estudiar fins els 14 anys, època en que va començar a treballar de torner al ram de la fusta, que era el mateix ram del seu pare que era llenyataire. Quan tenia uns 20  anys se’n va anar a viure a Ripoll a on li va ser més fàcil trobar feina. Allí  es casà amb Montserrat Mas i Martí, una noia originària de Manresa i amb la que va tenir dos fills, en Josep el 1924 i en Joan el 1927.
Malgrat que ja tenia simpaties pel marxisme, al començar a la República l’abril de 1931 es va afiliar al sindicat de la fusta de la CNT de Ripoll, ja que sempre havia set un admirador de Salvador Seguí i a més considerava a la CNT el sindicat més combatiu i que en aquells moments era llegendari per la seva lluita dels anys 20. Ben entrada la  República però, la FAI va consolidar el domini del seu radicalisme anarquista dins de la CNT catalana i va començar a expulsar als cenetistes tant anarcosindicalistes moderats, els anomenats Trentistes de Peiró, com els que destacaven per la seva militància marxista del BOC o del PCC, que també eren dins de la CNT.
Josep Mas no va ser expulsat de la CNT ja que, si bé se sentia marxista, no se sap que encara milités en cap partit, però ell mateix va abandonar la CNT per afiliar-se a la UGT de Ripoll, a on també hi havia diverses tendències però a on també hi cabien els marxistes catalanistes.
A Ripoll Josep Mas va patir com molts altres el xantatge de diversos amos de les petites empreses del ram de la fusta a on treballava, de que els que estiguessin sindicats no els contractaven o no els renovaven el contracte. Com a reacció Josep Mas va haver de treballar pel seu compte i va acabar muntant un petit taller de torner i encara que ell era l’amo, va seguir afiliat a la UGT catalana.
Segons informacions proporcionades pel seu fill Joan, Josep Mas es va afiliar el 1934 al Partit Català Proletari (PCP).
Encara no se sap en quin moment precís Josep Mas entre 1934 i 1935 va passar a militar al Partit Comunista de Catalunya (PCC), que era el partit marxista català que era afí i reconegut per la Internacional Comunista (IC) i per Moscou a l’igual que el Partido Comunista de Espanya (PCE), motiu pel qual els dos partits estaven agermanats.
Donada la seva prematura mort el 1946, no es recorden gaires explicacions de Josep Mas per aquest canvi de partit, però alguns apunten que podria haver set a rel dels fets del 6 d’octubre de 1934. Aquell dia morí en combat el líder del PCP Jaume Compte i aquest partit va tenir una estreta col·laboració aquells dies amb el PCC, partit que malgrat la seva germanor amb el PCE reclamava en els seus escrits la República Socialista Catalana malgrat l’oposició continguda del PCE, ja que la IC en aquells moments avalava oficialment al PCC en aquest sentit.
Després dels fets d’octubre Josep Mas es traslladà a la Catalunya Nord a la zona de la Cerdanya i va ser un dels organitzadors d’assegurar passos clandestins per la frontera i en la que va ajudar a passar-la tant a perseguits catalans com a miners asturians que fugien de la repressió pels fets d’octubre de 1934. Allí va rebre l’ajuda del Partit Comunista Francès (PCF) en aquesta tasca, partit adherit a la IC. Molts apunten que els seus contactes amb el PCF i la millor infraestructura de pas de fronteres que tenien els marxistes catalans del PCC agermanats amb els pro-soviètics tant del PCE com del PCF, va ser una de les causes per les que es va afiliar-se al PCC, ja que el PCP no tenia tantes connexions a l’exterior i havia quedat bastant orfe després de la mort de Jaume Compte.

Després de ser derrotat el cop feixista el 19 de juliol de 1936, Josep Mas fou elegit president del Comitè de Milícies Antifeixistes de Ripoll els primers tres dies com a representant del PCC i a partir del dia 22 de juliol com a representant del PSUC.
El PSUC es proclamava com el partit dels treballadors catalans i capdavanter d’alliberament nacional de Catalunya en el seu estatut nª4. A més estava reconegut i recolzat per la Internacional Comunista (IC), cosa que li donava més força. Va ser per això que Josep Mas, marxista i nacionalista català, s’hi va sentir identificat.
Josep Mas havia muntat un petit taller de torner a Ripoll, que segons els decrets del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya era de col·lectivització voluntària, ja que sols ho eren de manera obligada les grans propietats d’empreses i de terres, no les petites. No obstant això al cap d’uns dies de començar la guerra i la revolució Josep Mas, a qui ningú li havia exigit res del seu taller, va voluntàriament decidir col·lectivitzar-lo.
També escrivia en la revista “Triomf”, que era el portaveu del PSUC i de la UGT del poble, des d’on se’l coneixia per animar a tothom a agafar les armes i anar al front.
L’octubre de 1936 es va dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i tots els partits d’esquerres i totes les forces sindicals inclosa la CNT van entrar a formar part del govern de la Generalitat. Els Comitès de Milícies Antifeixistes dels pobles també van ser dissolts i substituïts per nous ajuntaments. Llavors Josep Mas i Tió va passar a ser un dels 4 regidors del PSUC del nou Ajuntament de Ripoll en el que també hi havien 6 regidors d’ERC, 4 de la CNT-FAI i 2 la Unió de Rabassaires. Josep Tió va passar també a presidir el departament de Cultura de l’Ajuntament de Ripoll.
Al poc temps però, a finals d’aquell mateix 1936 Josep Mas es va allistar voluntari per anar al front de Madrid a la que els feixistes assetjaven contínuament, malgrat que el PSUC no li havia demanat ja que el requeria a Ripoll a on feia una tasca important. A Madrid s’hi va estar un temps lluitant en el “5ª Regimiento” del PCE juntament amb altres militants del PSUC.
 Al cap d’un temps el PSUC va requerir a Josep Mas perquè tornés a Ripoll i s’encarregués dels passos clandestins de la frontera per a on havien de passar membres de les Brigades Internacionals per la zona del Puigmal. Josep Mas anà primer a Perpinyà a on contactà amb membres del Partit Comunista Francès (PCF) i especialment amb Ramon Galliarde, un comunista de Llo, poblet de la Cerdanya, al que ja havia conegut quan s’encarregà del pas de fronteres dels que fugien de la repressió d’octubre de 1934. Des d’allí va ajudar a organitzar el pas dels Brigadistes Internacionals per la frontera.
Aprofitant que estava a l’Estat Francès, també s’hi va estar un temps organitzant el pas clandestí d’armes. Però al poc temps va decidir tornar al front anant a lluitar al front l’Aragó a la zona de Tardiente.
Mentre les tropes franquistes ocupaven la major part de Catalunya el febrer de 1939, Josep Mas va ser dels encarregats d’acompanyar a les dones dels militants més compromesos i als seus fills a creuar la frontera francesa, entre els que hi havia la seva dona i fills. Després tornà a Ripoll i quan els franquistes hi van arribar, va voler organitzar una guerrilla per intentar evitar que entressin al poble, però el van convèncer de que era impossible. Després va estar un temps camuflat a prop d’Ogassa per intentar organitzar una resistència però al poc temps va haver de creuar també la frontera davant de la contundent i nombrosa ocupació franquista.

Un cop va creuar a frontera Josep Mas fa travessar a peu les comarques del Rosselló i el Vallespir a la Catalunya Nord per evitar ser detingut per les autoritats franceses i ser enviat a un camp de refugiats. Finalment es reuní amb la seva família a Bessèges, que havia set acollida per contactes seus de l’època en que anava a l’Estat Francès com a passa fronteres. Allí un comissari de la policia francesa que era socialista li facilità un permís de residència. L’estiu de 1940 s’instal·là amb la seva família a Montpeller on hi havia nombrosos militants del PSUC refugiats i allí contactà amb Alsina, un militant del PSUC amb qui formaria més tard un grup guerriller. Poc temps després el 1942 Tió és traslladà amb la seva família a la Cerdanya de la Catalunya Nord, concretament al veïnat de Roet al terme municipal de de Llo, que era al costat mateix de Sallagosa. L’alcalde de Llo, Domènec Casenova, que ja el coneixia de quan travessava la frontera durant la guerra del 1936-39, li facilità ràpidament l’empadronament al poble.
Raimon Gaillarde, un militant comunista del poble de Llo i que ja coneixia de l’època en que creuava la frontera durant la guerra el posà en contacte amb el maquis francès que resistia contra la invasió alemanya durant la 2ª guerra mundial. També allí va conèixer a Antoni Cayrol, comunista del poble veí de Sallagosa i també del maquis francès. Allí aconseguí que el pare d’Antoni Cayrol el contractés de vaquer.
Josep Mas a partir de 1943 sols es relacionava amb els militants del PSUC que anaven clandestinament a Barcelona per mantenir el PSUC interior comandats per Josep Serradell, que havia set enviat per Joan Comorera des de Mèxic per aquest objectiu.

El mateix 1943,detectat i perseguit pels alemanys ocupants de França, el van anar a buscar a Llo i va ser quan Josep Mas va fugir a la muntanya i va organitzar un grup de maquis amb diversos companys seus del PSUC i amb altres marxistes de la Catalunya Nord.
Josep Mas, malgrat ser del PSUC, estava ja totalment fora de la disciplina de PSUC i sobre tot del PCE, al que criticava fortament per voler engolir al PSUC i convertir-lo simplement amb la representació del PCE a Catalunya. Aquest grup guerriller de Josep Mas inicialment era conegut com “El Maquis de Llo” i es dedicaven sobre tot a ajudar a fer passar per la frontera dels Pirineus, que Josep Mas coneixia molt, a resistents tant francesos com aliats que travessaven clandestinament l’Estat Espanyol per anar i tornar d’Algèria per enfortir la resistència francesa.
Josep Mas i Tió va anomenar al seu grup guerriller “Brigada Macià”, ja que Mas malgrat ser del PSUC sempre havia set un admirador de Macià. Aquella “Brigada Macià” estava formada tant per comunistes catalans refugiats del PSUC procedents de l’Estat Espanyol com per comunistes catalans nascuts a la Cerdanya dins de l’Estat Francès.
Un altre membre del PSUC anomenat Alsina i que era inicialment a Montpeller, també tenia les mateixes idees que Josep Mas envers al rebuig de la submissió del PSUC envers al PCE i va formar també un grup guerriller propi anomenat “Columna Companys”, emulant el que havia fet Josep Mas. Finalment els dos grups s’uniren i formaren “la Brigada Macià-Companys”, que tenia un fort caràcter catalanista i comunista. Eren del PSUC, però en discrepaven de la direcció a l'exili.

Aquell grup guerriller de Josep Mas i Tió anomenat “Brigada Macià-Companys”,  estava format tant per catalans com Alsina, Pere Caballol, Joaquim Herrero, Joan Fajula i Joaquim Perals i Tries com per catalans de la Catalunya Nord nascuts a l’Estat Francès com Antoni Cayrol, Galdric Malet i Ramon Galliarde entre molts altres. Cal ressaltar que Alsina havia formant també a Montpeller l’anomenada “Columna Companys”, pel mateix motiu, encara que tots acabaren en la “Brigada Macià-Companys” liderada per Josep Mas.
Josep Mas també va fer gran amistat amb un guarda de fronteres de la Catalunya Nord anomenat Andreu Parent, que malgrat estar sota la supervisió de les autoritats ocupants alemanyes col·laborava amb el grup guerriller de “la Brigada Macià-Companys”.
Mentre la “Brigada Macià-Companys” de Josep Mas, ajudava a ampliar la xarxa del maquis francès, els moviments d’armes i el pas de fronteres d’activistes aliats mentre eren assetjats pels soldats alemanys, entre 1943 i 1944 també feia incursions en territori català sobre tot a la zona de Ripoll, que era molt coneguda per Josep Mas i Tió ja que hi havia viscut durant molts anys. Per tant la “Brigada Macià-Companys” de Josep Mas estava sempre en lluita, tant contra els alemanys en territori francès com contra el règim de Franco quan creuava la frontera.
En aquelles incursions, a part de pretendre fer sabotatges i enfortir la resistència interior a la zona de Ripoll, el grup de Josep Mas i Tió també va intentar un atemptat contra els germans Antonio i Vicente Creix, que eren dos policies que s’encarregaven de la repressió franquista a Catalunya i que es feren famosos durant els següents anys per això. Els germans Creix tenien com a prioritat detenir a Josep Mas i Tió en alguna d’aquelles incursions que feien i a la vegada evitaven les zones per on operava la “Brigada Macià-Companys”, ja que sabien que ells eren el seu objectiu principal. Van oferir 50.000 pessetes a qui els delatés o donés alguna informació quan creuaven la frontera, però ningú el va delatar mai. Durant aquelles incursions a la zona de Ripoll el grup de Josep Mas tingué algunes topades i tirotejos amb la guàrdia civil, com explica el seu fill Josep Mas i Mas que també hi va participar, encara que no el van poder detenir mai.
 El 1944 els comandaments militars i les autoritats franceses que eren a l’exili, van militaritzar oficialment a la majoria del maquis francès de totes tendències i les van anomenar Forces Franceses de l’Interior (FFI), donant-los la categoria de força militar integrada en l’exèrcit francès. Les FFI de l’interior van ajudar a coordinar la resistència interior durant el desembarcament de Normandia per part dels aliats. Un cop alliberada França l’estiu de 1944, Josep Mas i Tió , amb bons informes del maquis francès, va ser nomenat comandant de les Forces Franceses de l’Interior (FFI), forces que ja eren considerades una part de l’embrió del nou exèrcit francès.
Les forces guerrilleres dominades pel PCE van aprofitar l’inicial buit de poder en algunes zones després de l’alliberament de França, per concentrar-se a la frontera espanyola després d’intentar una incursió guerrillera fallida a la Vall d’Aran.  Josep Mas i Tió, que era marxista però anti PCE, com a comandant de les FFI va participar a ajudar a que l’exèrcit francès tornès a controlar la frontera, cosa que va crear controvèrsia i a més va rebre l’acusació per part del PCE i especialment de Carrillo de traïdor.
Per aquest motiu a Josep Mas a finals de 1944 un grup guerriller del PCE el va segrestar a Sallagosa, a la Cerdanya francesa, per demanar-li explicacions acusant-lo de traïdor i amb una clara intenció de jutjar-lo, acusar-lo i si es donava el cas d’eliminar-lo
Finament Josep Mas i Tió va convèncer al grup guerriller del PCE que el va segrestar de que no actuava pel seu compte sinó que estava secretament en contacte amb el grup del PSUC de Barcelona liderat per Josep Serradell. Com que Josep Mas i Tió havia tingut regulars contactes amb Serradell anteriorment se’l van creure i el van deixar anar. També va influir amb tota seguretat en el fet de que l'alliberéssin, el que fos comandant de les FFI, el que el convertia en un militar francès.
Josep Mas i Tió, aquell que havia estat al front en la guerra civil espanyola, que havia format un grup guerriller marxista a l'òrbita del PSUC anomenant-lo “Brigada Macià-Companys”, que va lluitar tant contra els nazis alemanys com contra el règim franquista a l’interior i sent ja considerat un heroi a l’Estat Francès, sent nomenat comandant de les FFI i havent sortir miraculosament viu de tot això, van morir tràgicament el 17 de març de 1946 de la forma més absurda quan al seu fill Josep Mas i Mas, que també havia estat membre del grup guerriller, se li disparà la pistola accidentalment quan la manipulava a casa seva.
Josep Mas i Tió d’alguna manera havia representat en forma de guerrilla a aquells del PSUC que ja havien començat a no sentir-se còmodes per la submissió  del partit  cap al PCE i Stalin. A l’Estat Francès és molt reconegut i considerat un dels herois de la resistència contra els nazis, mentre que a Catalunya és pràcticament desconegut.

Per saber-ne més:


 


dimecres, 13 d’abril de 2016

Josep Zamora Guiu

MEMÒRIA HISTÒRICA. 

FITXES DE MILITANTS. 

57: JOSEP ZAMORA I GUIU.


Article aparegut a l'órgan d'ICV, 'Treball', -fundat pel PSUC el 1936-  el març de 2005, nº 150, dels companys de l'agrupació de Sta. Coloma de Gramenet, amb motiu de la mort de Josep Zamora.

Josep Zamora i Guiu va néixer a Barcelona el 18 de març de 1922, i ha viscut a Santa Coloma de Gramenet. Sempre ha comptat amb la complicitat de l'Àngela, la seva dona, amb qui ha compartit un llarg compromís durant molts anys.
En Josep ha dedicat tota la seva vida a lluitar pels drets i la llibertat de totes les persones; es pot definir com un 'guerriller constant' per les llibertats, un militant de la Memòria Històrica, en tant que funció educadora i preventiva.
Era una persona de vasta experiència històrica: va combatre a la guerra civil espanyola, va lluitar-hi com a maqui; també va combatre a la segona guerra mundial, contra el nazisme invasor. Treballà dur amb la resistència per alliberar París. Va viure tot l'horror de la guerra a la seva pell.
L'ocupació nazi marcarà tota la seva vida. El seu pare fou deportat a Mauthausen, per tan fou testimoni d'excepció de les víctimes de l'holocaust: del terror, la degradació, de la mort i la barbàrie nazi.
Ha militat al PSUC i a ICV des de fa molts anys, i ha anat a les candidatures municipals d'ICV a Sta. Coloma de Gramenet en nombroses ocasions.
La tasca més important la inicía el 1980, any en que forma part del Secretariat de l'Amical de Mauthausen i altres camps. Aquesta entitat està formada pels supervivents i familiars de supervivents del camp d'extermini nazi de Mauthausen i altres camps satèlits, per on van passar 10.000 republicans espanyols i catalans, que no defalleixen en la seva constància de deixar memòria del seu patiment i de la seva lluita inacabable. Com a membre d'aquesta entitat ha dut a terme una gran tasca pedagògica visitant instituts i escoles d'arreu per explicar a les noves generacions l'horror del nazifeixisme, i ha col.laborat en molts projectes pedagògics i de divulgació històrica per tal que l'oblit no ens faci tornar a repetir el passat.
El dijous 27 de gener de 2005, en Josep ens va deixar. Aquesta era una data plena de significat per a ell: era el 60è aniversari de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz per part dels soldats soviètics, però també era el dissortat dia en que els feixistes van entrar a Sta. Coloma l'any 1939.
El sentit de la seva vida va ser la lluita contra les guerres i el feixisme per tal d'acabar amb l'explotació de l'home per l'home. Quedem-nos amb una de les seves frases predilectes: "la democràcia és com la teva parella, l'has de conquerir cada dia; res no es pot pensar que es guanya per sempre".


Per saber-ne més:

Amical Mauthausen. Butlletí nº 18.

Amical Mauthausen. Butlletí nº 41.

Amical de Mauthausen. Butlletí nº 1.

Parlament de Catalunya: diari de sessions, 21 d'octubre de 1998.

Revista Àneu: el Maquis al pallars. Josep Zamora i Guiu.

Retrats de migració. CC.OO.

L'exili i la deportació a Sta. Coloma de Gramenet.




dimarts, 12 d’abril de 2016

Jose del Barrio Navarro

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

56: JOSÉ DEL BARRIO NAVARRO.




J


Josep del barrio Navarro (Valladolid, 23 de novembre de 1909 - París, 28 de juliol de 1989), fou obrer metalúrgic, sindicalista, polític, fundador del PSUC, i el militar de més graduació que tingué el Partit dels comunistes catalans. 

Un bon amic i camarada seu, en Sebastià Piera i Llobera, publicà el següent article a 'Treball', l'órgan del PSUC i d'ICV l'any 1989, poc després de saber-se la notícia de la mort a París d'en Josep del barrio:

'Ha mort Josep del Barrio'.

"Ha mort recentment a París Josep del Barrio, figura eminent de l’Exèrcit de la República. Va ser obrer metal•lúrgic i treballava abans de la guerra a la fàbrica “Lámparas Z”, d’on va sorgir un grup de quadres sindicals i polítics. Va esdevenir un dirigent de la UGT i va ser membre de la Direcció del Partit Comunista de Catalunya fins la unificació i construcció del PSUC, del qual va ser un membre fundador.

A l’esclatar la guerra va encapçalar la columna de milicians que portava el seu nom. Més tard es va anomenar divisió Carles Marx i va ser el fonament de la 27ª divisió quan es va formar l’Exèrcit Popular. Al front d’aquesta unitat de xoc, que Queipo de Llano va batejar “La Bruja”, del Barrio va dirigir les operacions militars de l’ermita de Santa Quitèria, Osca, Serra d’Alcubierre, Alt Aragó, Vedat de Zuera, ofensives sobre Saragossa, Terol, etc. Durant la defensa de Lleida va ser nomenat cap del 23è cos de l’Exèrcit. A aquesta unitat li va ser encarregada la missió de defensar el cap de front a Balaguer, des d’Artesa de Segre fins Alcoletge, i va participar també a les operacions de Segre de Cubellas i Ebre amb la 27ª divisió.

Va ser el militar del PSUC més destacat, tant en grau com en el comandament de la seva unitat. Quan es van produir els Fets de Maig i va ser assassinat el secretari general de la UGT a Catalunya, va ser cridat del front per reemplaçar-lo, però el neguit de les armes no li va deixar establir-se en les activitats sindicals i un altre cop es va incorporar a la 27ª divisió que va ser d’on van sortir tots els caps militars per la formació del 23è cos de l’Exèrcit.

Després de la derrota va participar en el Comitè Central d’Anvers i va formar part de la delegació del PSUC integrada per Comorera, ell mateix i Serra Pàmies, per discutir, juntament amb una delegació del PCE a la Internacional Comunista, les causes polítiques i militars de la pèrdua de la guerra. Aquest organisme suprem li va encomanar supervisar les organitzacions del PSUC a Amèrica Llatina.

La seva independència d’esperit de criteri i una inclinació pel personalisme el van fer turbulent i contestatari abans d’hora. Era difícilment compatible amb els criteris de moderantisme que aleshores eren la llei del partit. La “boltxevilització” del PSUC, que va significar entre altres coses una escombrada de quadres i dirigents eminents, també se’l va endur, malgrat una resistència aferrissada. Del Barrio, més tard, va ser “titista” i assegurava que ho va ser abans que Tito. Aviat va trencar va trencar amb aquest i va caure en la llarga nit del ressentiment fins la seva mort. S’alegrava quan tenia noves dels companys d’armes, sense esbrinar quines eren les seves actituds polítiques. I era feliç quan els qui havíem compartit amb ell les angoixes de la guerra li manifestàvem respecte i estima.

La seva missió, encara avui, tindria cabuda en un PSUC obert i creador. Ell es considerava, abans que tot, un revolucionari, i aquests avui ens són necessaris. Ha mort dignament, com havia viscut, desarrelat en terra estrangera. Recordar-lo és evocar un punt de la nostra història, que reivindiquem amb els encerts i amb els errors.

Sebastià Piera

[TREBALL Núm. 858. Primera quinzena de novembre de 1989]


------------------------------------------------------------------------------------------

Nota històrica

El “caso” de José del Barrio no ha tenido la resonancia que llegó a tener el de Joan Comorera, pero no por ello deja de ser menos representativo del curso estaliniano en el que tras actuar como “martillo de herejes”, acabó siendo disidente.

Comunista como quien dice, desde Octubre de 1917, sin duda el más firme militante del PCE en Catalunya a lo largo de los años veinte y mitad de los treinta, cofundador del PSUC, y militar de prestigio, aunque también polémico durante la Guerra Civil. Las incursiones de las unidades de su División, llamada 'La Bruja' por Quipo de Llano por lo certero de sus golpes y su invisibilidad, le dotaron de una aureola mítica.  
En 1933, Del Barrio participó en las elecciones como candidadto del PCC, algo que estaba penalizado en los estatutos de la CNT, des de el Congreso de Sants, por lo que fue expulsado.  

Siguiendo su pista, me enteré que José del Barrio Navarro había nacido en 1907 en Valladolid  en el seno de una familia de izquierdas, su padre era un obrero ferroviario republicano y su madre, simpatizante socialista, su hermano mayor Francisco le precedió en todo los pasos de su militancia hasta que falleció en 1933, siendo miembro del Comité Central del PCE. José inició su compromiso militante desde muy joven. En 1915, un año después de la muerte de su padre se trasladó a Barcelona con la intención de ayudar a la familia. En 1919 regresó nuevamente a Valladolid donde con la ayuda de la familia realizó estudios de primaria y se inició en eI oficio de mecánico, ya por entonces se consideraba “bolcheviquista”, como se decían entonces casi todos los anarquistas y los socialistas más combativos. Se afilió a la CNT antes del golpe de Estado de Primo de Rivera, y fue uno de los primeros militantes comunistas en la ciudad del Pisuerga. Siguiendo esta vez los pasos de su hermano, ya como militante en el PCE, se marcha a Barcelona de nuevo, pero esta vez con la finalidad de ayudar mejor a la familia.

En los años siguientes, José del Barrio, codo con codo con su hermano con el que repartía tareas políticas, se convirtió en uno de los hombres más destacados del ínfimo PCE en Catalunya donde tempranamente Joaquín Maurín comenzó a tomar distancias del Komintern, cada vez más atado a las exigencias de la política exterior rusa. Siempre “disciplinado” y con la “fé del carbonero”, José toma parte la organización de una nueva Federación Comunista Catalanobalear del comité de la cual formará parte. Como apenas si tiene por entonces 20 años, será responsable de Ia organización juvenil comunista como secretario a pesar de que en un principio se niega; según Vicente Uribe, del Barrio decía que los bolcheviques habían hecho la revolución sin contar con unas juventudes. Esta actividad llevará a del Barrio a ocupar en 1927 la secretaria general de la Unión de Juventudes Comunistas de España, lo que automáticamente comprende la presencia en la más alta instancia del PCE: el comité ejecutivo.

Como ya sabemos, la Dictadura de Primo de Rivera se mostró especialmente dura con anarcosindicalistas y comunistas, de manera que en 1928, la totalidad de los delegados del PCE que tenían que tomar parte en el VI Congreso de la Internacional Comunista en Moscú, son detenidos, únicamente del Barrio conseguirá atravesar la frontera y llegar a du destino. Este congreso se sitúa en el momento en una espiral colectivizadora a la que le corresponderá una intransigencia izquierdista para las secciones de la Internacional, y que llevará a dos sectores importantes del comunismo español (el “bujarinista” de Maurín y el “trotskista” de Nin), a crear otras alternativas. Pero no consta que del Barrio a pesar de su carácter difícil y tozudo, crítico y con inclinaciones a la discrepancias, mostrara por aquel tiempo ninguna inquietud en este sentido. Sí acaso mostró una animadversión contra los discrepantes. Como comunista, del Barrio nunca dudó que la URSS era el ejemplo a seguir.

Como en España se encuentra en orden de busca y captura, permanecerá en Moscú hasta 1930. regresa nuevamente a Barcelona. En esta época entra a trabajar en Lámparas Z gracias a su hermano Francisco. Obviamente, del Barrio asume en esta primera época de la República todas y cada una de las premisas del “tercer periodo” de la internacional, la misma que llevó a PCE a manifestarse contra la República burguesa en nombre de los soviets, en traducir al castellano la definición de “socialfacismo” (o anarcofascismo), a crear “sindicatos rojos”, detalles que sin duda también estaban detrás de la expulsión de 1933.

En el mes de julio de 1934 viaja de nuevo a Moscú, formará parte de una delegación del PCE para discutir con el CE de la Internacional los problemas de la revolución en España, y al regreso a Barcelona, después de que la CNT rechace su propuesta de reingreso, pasará a ser secretario de la UGT catalana. En esta época, el PCC no se cuestionaba que la revolución que había que hacer en España no era otra que la obrero-socialista. Es más, en las discusiones que anteceden la constitución del Frente Popular, del Barrio defendió la creación previa de un frente obrero (una posición no muy diferente a la que proponía el POUM), influenciado sin duda por la línea de alianzas que había argumentado George Dimitrov en el VII Congreso del Komintern, pero es derrotado. En 1936 fue uno de los candidatos comunistas en las elecciones para diputado, y figura como uno de los principales fundadores del PSUC, representado en un principios a la corriente más radicalizada, lo que vale decir todavía situado en la línea de “burocratismo revolucionario” del periodo anterior..

Forma parte del Comité Central de Milicias Antifascistas de Cataluña inicial representado a la UGT, pero por su carácter fuerte y voluntarioso acabará asumiendo las tareas militares y marcha al frente de Aragón, su actividad en este terreno es tan discutida como la de tantos otros jefes militares improvisados. El caso es que del Barrio sería, juntamente con Manuel Trueba, uno de los dos jefes de los 12000 hombres enrolados en las columnas del PSUC.  En julio de 1937, José presidirá la I Conferencia Nacional del PSUC celebrada en Barcelona y al final de la cual fue nombrado miembro del comité ejecutivo del partido

Pero por su manera de actuar, recibió desde el principio de la guerra duras críticas, especialmente de los “consejeros” internacionales, significativamente de Togliatti, y por extensión de la cúpula del PCE. Fue reiteradamente acusado de desviaciones nacionalistas pequeñoburguesas, sobre todo por su empeño por mantener la máxima autonomía posible del PSUC como “partido nacional”. Dichas acusaciones se fueron acentuando en el último tramo de la contienda, ampliando las acusaciones a otras por sectarismo, así como por haber tratado de rivalizar con otros líderes comunistas del PCE como Líster o Modesto. Pasa al exilio después de haber cubierto la retirada de su partido, hasta que será internado en el campo de concentración de Saint Cyprien.

Su nombre destaca junto con los de Benejam, García Matas y Perramon, que  reclaman la convocatoria de una reunió que se concretará en el Comité Central de Anvers celebrado en la capital francesa los días 2 y 3 de marzo de 1939. Hay un tema central: dictaminar la responsabilidad del partido en la derrota militar. En el curso de la reunión se establece con claridad que el PSUC era un partido de “nuevo tipo”, fruto específico de la unificación socialista y comunista, pero sobre todo porque representaba a una nación sin Estado, algo que hasta entonces no había contemplado la Internacional. Se subraya por lo tanto su independencia respecto al PCE. Del Barrio fue reelegido para el ejecutivo, y también nombrado como parte de una delegación del PSUC integrada en otra más amplia del PCE para debatir lo mismo en el Komintern: la actuación del partido en el curso de la guerra civil. Según testimonios, en Moscú moderó mucho su habitual tono áspero. Es más, subrayó su apoyo el alineamiento del PSUC con el PCUS, lo que no fue obstáculo para su marginación en la dirección del PSUC y su caída consiguiente sobre la que ofrece bastante información Miquel Caminal en el tercer tomo de su biografía de Comorera .

En septiembre de 1940 todavía escribió un artículo oficialista titulado La misión histórica a cumplir por el PSUC en el que expresaba su acuerdo con Joan Comorera en la “necesaria bolchevización del partido”, con tal de hacerlo merecedor de ser la Sección Catalana de la Internacional Comunista. Insiste que el PSUC tiene que transformarse en un partido marxista-Ieninista-estalinista, con lo cual lo de partido de “nuevo tipo” tiene un difícil encaje. Aunque las reuniones moscovitas concluyeron en julio de 1939, del Barrio permaneció en la capital soviética unos meses más. Pero finalmente, el Komintern le encomienda, junto con su antiguo camarada Miquel Serra Pámies, la supervisión de las organizaciones “psuqueras” en América Latina, Japón y los Estados Unidos, de manera que a finales de 1939 fue enviado a Chile, vía Vladivostok. El 1940 ya estaba en Santiago de Chile organizando a los militantes del PSUC, trabajando para poder vivir y planea la marcha hacia México, contrariando de esta forma a sus compañeros del comité ejecutivo.

El 1941, siguiendo las consignas del partido, José se traslada a Buenos Aires con una documentación falsa. Trabaja en la clandestinidad para organizar una red de enlace con Catalunya así como la distribución de propaganda hasta que resultó relevado del su cargo en Ia Argentina y expulsado del PSUC en una escenificación desarrollada en Santiago de Chile, el 8 de enero de 1943. Esto provocaría el segundo momento álgido en la crisis de la llamada “bolchevización” del PSUC, concepto que se puede traducir por otra vuelta a la tuerca en la subordinación a la URSS. Paradójicamente, durante esta fase, el aguerrido estalinista del Barrio fue considerado por sus antiguos camaradas como un “trotskista” infiltrado, y por lo mismo como un agente de la burguesía, y por lo tanto como uno de Ios grandes traidores al partido como luego lo será el propio Joan Comorera.

Del Barrio marcha finalmente a México donde, junto con otros expulsados, formará una agrupación que se dirá 'Acció pel Redreçament del PSUC a I'exili', dedicada en parte a la crítica de la política del secretariado del PSUC. El 1944, con una documentación chilena falsa, logra enrolarse como marinero para intentar llegar a Francia, lo que conseguirá dos años más tarde. En 1948 fundará, junto con Félix Montiel, antiguo diputado comunista por Murcia, el Movimiento de Acción Socialista (MAS) y el maquis conocido como “El Esquinazo”, y durante un tiempo del Barrio fue un ferviente “titista”, para distanciarse a continuación. El MAS acabará siendo disuelto por las autoridades franceses el año 1958, aunque resistirá en la clandestinidad hasta 1963, fecha en la que fue definitivamente liquidado sin haber jugado un papel significativo en ningún momento. Residente en París hasta su muerte, José del Barrio realizaría frecuentes incursiones a Sitges y a Barcelona. Desde 1977 hasta su muerte militará en el PSC-PSOE donde lo que queda del MAS será absorbido. En esta última época contribuirá con sus minuciosas declaraciones en obras históricas tan señaladas como las de Joan Estruch, El PCE en la clandestinidad, 1939-1956 (Ed. Siglo XXI, Madrid, 1982); y la de Gregorio Morán, Miseria y grandeza del Partido Comunista de España, 1939-1985 (Planeta, Barcelona, 1986).

www.kaosenlared.net/

Per saber-ne més:






José del Barrio Navarro (Valladolid, 23-IX-1907 – París, 28-VII-1989).
- See more at: http://www.ugtcatalunya.cat/historia/jose-del-barrio/#sthash.0IHbtAMA.dpuf