Arxiu del blog

diumenge, 3 d’abril del 2016

Sebastià Piera Llobera

MEMÒRIA HISTÒRICA. 

FITXES DE MILITANTS. 

49: SEBASTIÀ PIERA I LLOBERA


"En un descans del IXè (i darrer) Congrés del PSUC, celebrat el 10 de maig de 1997, Gregorio López Raimundo i Sebastià Piera discutien de valent amb veu ferma davant la mirada atònita d’en Víctor (Napoleó Figuerola). Tots tres eren membres d’Honor del Comitè Central d’un partit que havien vist néixer i que va marcar, per sempre més, les seves vides. Tots tres formaven part d’aquella generació alfabetitzada políticament per la II República i que no van dubtar en defensar-la amb cos i ànima des dels rengles de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Tots tres van participar activament en la resistència antifranquista i el torturador Creix en va deixar la seva empremta en la paràlisis facial d’en Piera i en el rictus del somriure de López Raimundo (en Víctor va ser l´únic que no va caure mai en mans de la policia). Per tots tres la seva religió va ser el comunisme i la seva església el Partit.
Fill de mestres i amb accent de català occidental que mai va perdre, Sebastià Piera va néixer el dia dels Innocents de l’any de la Revolució bolxevic. La guerra va estroncar els seus estudis de Dret i la seva preparació en l’Escola d’Administració de la Generalitat. El soldat de Pandora -tal com el definí en Ricard Vinyes en la seva biografia- va combatre des del primer dia i va seguir fent-t’ho amb l’Exèrcit Roig fins la derrota del nazi-feixisme. L’any 1947 va tornar a Catalunya per a incorporar-se a la resistència. Tres mesos després era detingut i torturat brutalment però va salvar la pell a diferència de Joaquim Puig i Pidemunt, Angel Carrero, Pere Valverde i el jove Numen Mestres. Tanmateix, la seva pitjor condemna va ser l’exclusió del Partit per la sospita, escampada pels infiltrats de la policia, que havia estat un delator.
Malgrat el seu bandejament del Partit va ser deportat per les autoritats franceses a Còrsega l’any 1951, de la qual no podria sortir fins l’any 1965, any en què el nou Secretari General de PSUC, Gregorio López Raimundo, accedia a revisar el seu cas i acceptar-lo de bell nou com a militant del Partit. Un militant que defensaria la Primavera de Praga i condemnaria, sense embuts, la invasió de l’Exèrcit Roig, del qual havia estat un membre destacat.
Malgrat la distància, Piera va viure amb passió la Transició a la democràcia a Espanya i va fer costat a López Raimundo i el Guti davant l’escissió promoguda pels seus vells companys Pere Ardiaca i Josep Serradell. Així mateix, va fer el pas del PSUC a Iniciativa sense fer cap mena d’escarafall. Piera havia estat comorerista, estalinista, eurocomunista, ecologista i el que la majoria del partit decidís. Era un persona de criteri i de conviccions profundes però, sobretot, d’una lleialtat absoluta al Partit i als seus companys.
Aquell 10 de maig de 1997, a la sala d’actes de l’INEF de Barcelona, Sebastià Piera li va parar els peus a Gregorio López Raimundo quan aquest el convidava a ressuscitar el PSUC. “Aquest cop no et seguiré, Gregorio”, li va dir en Piera i, va reblar el clau, dient-li “i, a més a més, t’equivoques”.  Sebastià Piera va apostar per a enterrar el PSUC (és clar, que li hagués agradat un funeral més solemne!) i deixar volar Iniciativa per Catalunya sense cap mena de recança ni tutela.
En la vida llarga i convulsa d’en Sebastià Piera el pitjor que li va tocar viure va ser la malfiança dels seus companys de Partit i, en aquets darrers anys, l’absència de la Trinitat Revoltó, una dona extraordinària, nascuda a l’Ermita de la Santíssima Trinitat de l’Espluga de Francolí dos anys abans que el Sebastià, i la seva parella inseparable des que es van casar a Moscou l’11 de febrer de 1945, decidits a emprendre una lluna de mel travessant mitja Europa fins arribar a França per a incorporar-se a la lluita antifranquista.
L’atzar ha volgut que en Sebastià Piera ens hagi deixat un 8 de març, Diada Internacional de la Dona Treballadora, en honor, ben segur, d’aquella cosidora que va posar fil a l’agulla a la seva vida setanta anys enderrera en l’escola de quadres del Partit a Nagornaia, a les afores de Moscou. Després de 96 anys, el nostre gran Napoleó (amb permís del Víctor) descansa en pau a Ajaccio."

Andreu Mayayo Artal, Catedràtic d'Història a la UB.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Article aparegut en el bloc 'Passió per Barcelona', el diumenge 23 de març de 2014:
 
Sebastià Piera i Llobera
a l'edat de 19 anys
"Fa dues setmanes que Sebastià Piera ens ha deixat a l'edat de 97 anys. Potser a la majoria de persones que llegeixin aquesta entrada no els soni el nom d'en Sebastià. Deixeu-nos dir  que Sebastià fou un heroi: una persona íntegra, lleial als seus ideals i que posseïa una personalitat d'una extraordinària humanitat. 

Feta aquesta breu introducció, us podríem parlar molt extensament de la seva vida però només us en donarem algunes dades importants. Afiliat al PSUC, va unir-se a l'exèrcit republicà en esclatar la Guerra Civil. En aquella època estava estudiant Dret a la Universitat de Barcelona. Fou un alt dirigent de la 27a Divisió de l'Exèrcit Popular fins al final de la guerra. Exiliat a França és cridat a formar part de l'Exèrcit Roig i a lluitar contra els nazis a la Segona Guerra Mundial. Finalitzada aquesta contesa, torna a França per a participar en la resistència al règim franquista. En la seva primera missió, és enviat a Barcelona però és enxampat de seguida. Torturat durant un mes a les dependències de la policia a Via Laietana, rep un cop amb la culata d'una pistola a la part parietal del crani que li provoca una paràlisi facial permanent en el seu costat esquerre.
Sebastià Piera


Després d'uns anys a la presó Model, torna a França on és acusat de comunista pel govern francès i deportat a Còrsega. Aquest detall és important ja que se li va oferir la possibilitat de marxar al nord d'Àfrica, Txecoslovàquia o Còrsega. Sebastià va escollir aquesta darrera ja que era el destí més proper de la seva Catalunya natal. 
A la ciutat d'Ajaccio va fer arrels amb l'esperança de poder tornar a terres catalanes quan el règim franquista fos derrotat per la pressió internacional. Malauradament, aquest moment anhelat no va arribar mai... 


La seva apassionant vida ha estat filmada per una productora basca amb el títol de "Camaradas".
Tanmateix el catedràtic de la Universitat de Barcelona Ricard Vinyes va redactar les seves memòries en un magnífic llibre titulat "El soldat de Pandora" disponible a moltes biblioteques de la xarxa provincial de Barcelona. Des d'aquí us el recomanem amb els ulls tancats.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Portada del llibre "El soldat
de Pandora"
Sebastià Piera fou un Militant en lletres majúscules, de pedra picada, de ferro colat. Exemple a seguir, far que il.lumina, referent global, Piera va viure de manera austera  tota la seva llarga vida essent lleial als principis que defensava, i amotllant-se a les circumstàncies concretes, com quan junt amb altres companys comunistes catalans, en plena invasió nazi a la Unió Soviètica, fou enviat en missió secreta especial a Vilnus per dur a terme una acció preparada directament per l'Estat Major de l'Exèrcit Roig: l'eliminació del Gauleiter alemany, Mariscal Von Rheitel. Al Sebastià no li varen tremolar les cames, malgrat ser una acció extremadament perillosa. Doncs així tot. El policia Antonio Creix, que li va provocar a cops de culata la paràlisi facial que l'acompanyaria de per vida, no va poder treure-li cap delació, cap ni una. En paraules del propi Sebastià Piera, els moments més durs, però, no foren aquests episodis viscuts de lluita terribles, sino les sospites i les intrigues en el sí del Partit, que engolit pel bolxevisme i la duresa de la represió de la dictadura franquista, va trobar-se també entre l'espasa i la paret de les lluites internes provocades per l'estalinisme i el moment històric. Com bé explica el professor Josep Puigsech en el seu llibre: 'Comunistes catalans, entre Franco i Stalin', cal donar un doble valor a la lluita d'aquells camarades atès que hagueren de batre's no només contra l'enemic exterior, si no a vegades també contra l'adversari interior. 
Sebastià Piera, mort a Ajaccio, Còrcega, va rebre la Creu de Sant Jordi a mans del President Maragall l'any 2004, a proposta del Conseller Joan Saura. Piera va militar en el Partit Socialista Unificat de Catalunya des de la seva fundació el 1936 fins la seva mort l'any 2014; els darrers anys, Sebastià Piera formava part d'Iniciativa per Catalunya, la principal branca del vell tronc del PSUC, segons el propi Piera.

Apunt sobre Sebastià Piera de Ricard Vinyes, autor de l'obra 'El soldat de Pandora':

Sebastià Piera ha mort a primers de març d’aquest any. Es veia venir perquè en duia molts a sobre i això el feia la prova vivent d’una època; més ben dit, la prova d’una opció, d’una actitud, d’una manera de viure en un segle que va arribar amb la convulsió de la Gran Guerra primer, ara fa cent anys, i aquella revolució, a Rússia, tres anys després, que tants espants i esperances escampà. Va néixer just en aquelles setmanes d’esglai per a uns, d’esperança per a molts i de commoció per a tots, i va créixer fruint el seu entorn rural amb un riu gran i rius petits sovint secs però amb tolls de peixos, d’espadats altíssims, de valls poc amples i un sol vermell; cal dir-ho d’aquesta manera perquè ell deia que sempre li tornava al cap, com un rebot, l’època que anava de la infància al final de la guerra, i que no sabia com era que li passava, però que aleshores el record dels homes s’omplia de paisatges, i és en aquella època que es va formar. De fet va ser la única època en què va viure a Catalunya d’una tirada perquè tenia tretze anys el dia que va venir la república, i de fet només n’hi va passar vuit més al país i d’aquests vuit tres fent la guerra. Després va venir d’amagat, clandestí, i de seguida el van agafar i l’exili ja no es va acabar mai més.
Però en els anys que va créixer entre tot aquell paisatge que no deixava mai, poblaven el país joves hegelians sorgits de les classes mitjanes urbanes, dels confins rurals, els tallers, les fàbriques o els taulells del comerç: no els agradava la realitat en què vivien i la volien canviar de dalt a baix, molts d’ells ni tan sols s’havien incorporat de manera estable a cap ofici a causa de la seva joventut, menyspreaven la classe política que havia ascendit el 1901 –la dels Prat de la Riba, Cambó, o Estelrich– perquè valoraven com un fracàs la política que havien practicat. Havien passat l’adolescència sota una dictadura i molts havien vist pares i parents a la presó, la llengua que parlaven perseguida i les festes prohibides. La joventut els va arribar amb una república que en l’imaginari col•lectiu popular simbolitzava totes les ruptures i l’assoliment de totes les ànsies. És a dir, massa coses i totes elles, les que fossin, passionalment estimades. Quan molts d’ells la van defensar en alçar-se en armes el general Franco, sabien que no defensaven tan sols el més elemental, una existència digne en un país menut i lliure, sinó també el món. Al capdavall aeroplans italians bombardejaven Barcelona, esquadres aèries alemanyes destruïen localitats basques amb una crueltat calculada i homes i dones de seixanta nacions diferents havien arribat voluntàriament a Espanya per defensar el que aquells nois i noies defensaven. La derrota de 1939 va escampar pel món un nombre extraordinari d’aquells joves. No pocs van prosseguir lluitant de maneres distintes en els fronts europeus fins 1945, però la derrota del feixisme no va arribar a Espanya malgrat el seu esforç. Alguns van conservar l’esperança i decidiren materialitzar-la actuant clandestinament contra la dictadura i per la democràcia; la militància comunista de molts d’ells els va fer sentir els efectes concrets de l’estalinisme i la guerra freda, no pas damunt les seves creences tan sols, sinó damunt la seva vida privada. Els finals van ser diversos i van veure les seves famílies escampades, molts d’ells mai més es retrobarien tots altra cop, ni tan sols per ser enterrats després de morts. Així va passar amb els Piera-Llobera.
Sebastià Piera no solament es va trobar en aquest context local i universal, sinó que hi va participar amb decisions pròpies que van fer que amics i adversaris el definissin com a un revolucionari, una coincidència d’opinió que en consolida la identitat. Si coneixem els fets que va protagonitzar Sebastià Piera, si coneixem les seves accions en aquells anys densos del segle, tindrem una èpica, i un relat que li dóna cos. I és útil conèixer-ho per saber de què són capaces les persones per tenir un món millor, més igualitari. I perquè saber ens ajuda a discernir el que ens agrada i el que no, i ens fa triar. Però la interrogació primordial és ¿què passa quan traiem l’èpica, quan traiem els fets? ¿Què queda per a nosaltres? ¿Què queda d’exemplar? De fet, la vida de Sebastià Piera no és exemplar. Com pot ser exemple tan patiment, tanta violència, tant dolor! No només per les detencions, exilis, vulneracions de drets, ruptures familiars i el terror exercit pels Estats espanyol i francès, sinó també per haver de matar, per haver de condemnar, per haver de perseguir. L’exemplar no és en l’èpica, l’exemplar és el llegat, el patrimoni, el sediment. Sebastià Piera, –i tants altres com ell,– és històric no pels fets que va generar o per la seva capacitat de generar-ne -com seria el cas d’un gran legislador, un gran pensador, un fundador, o qualsevol element eminent. Sebastià Piera és històric en sentit moral, és a dir pels actes, no pels fets, és la seva actitud davant el context històric el que sobreviu a l’èpica, i esdevé patrimoni. Si el patrimoni és el que s’hereta dels avantpassats i es lliura com a llegat als més joves, poques coses hi ha més fortament inscrites en la memòria de les classes subalternes que els actes contra les tiranies, o la successió de rebel·lions, o els esforços contra les distintes opressions i injustícies. Tot això constitueix la memòria democràtica, el patrimoni ètic d’aquella part de la ciutadania que amb el seu esforç ha contribuït a democratitzar les relacions socials humanes, ha assolit majors cotes d’igualtat i ha dotat amb un estat de dret a la societat malgrat la oposició d’una altra part de la ciutadania, contraria, reticent, o indiferent, a aquesta democratització.
Honorar Sebastià Piera es commemorar la resistència ordinària a la dictadura, la que actua per l’impuls d’una insurrecció ètica interior, genera una actitud i promou uns esdeveniments. No es un patrimoni de dolor, sinó de valors. En una de tantes converses li he sentit dir que per ell el comunisme no era un règim o un sistema, era «una passió per la igualtat». Sebastià Piera forma part de la ètica de la igualtat, la seva vida indica que el comunisme ha estat un moviment i una cultura bastant més complexos que la imatge de Ceaucescu enderrocada per una multitud amb ànsia de llibertat i democràcia. Sebastià Piera als darrers anys ha estat honorat pel seu partit i pel seu país, amb mencions i homenatges deguts. Però no estic tan segur de que sigui reconegut el seu valor ètic com una part del nostre patrimoni democràtic. De fet, la institució que hauria de vetllar per aquest patrimoni –el Memorial Democràtic– és una mena de tanatori político-confessional. Llàstima. Entretant, evoquem als soldats de Pandora, «aquells qui tenen l’esperança», segons va escriure Paul Nizan.
Per saber-ne més: 
  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada