Arxiu del blog

dissabte, 18 de juny de 2016

Joan Grassot Grivé


MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

91: JOAN GRASSOT GRIVÉ




Aquest treball vol recuperar Joan Grassot de l’oblit. El militant de la Unió Socialista de Catalunya (USC) i després del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el representant d’aquest partit al Comitè Popular Antifeixista d’Arenys de Munt, el regidor de Transports primer, i de Transports i Cultura en els dos primers consells municipals d’Arenys de Munt. El combatent de l’exèrcit popular de la República, l’exterminat al camp de Mauthausen (Gusen, 31 de març de 1941). Joan Grassot formà part del Consell Popular Antifeixista, des del 25 de juliol de 1936, amb l’inici de la guerra i la revolució, fins a la constitució del primer consell municipal, el 2 desembre del mateix any. Aquest primer consell estava format per tres representants del PSUC i tres de la CNT, i el seu president, Miquel Calafell i Cruanyes, era també de la CNT. Ens trobem amb una inusual presència dels comunistes que no es produeix en altres indrets del Principat ni dels Països Catalans, ni correspon a la correlació de forces polítiques existent en aquells moments. Grassot, des del 2 de desembre de 1936 i fins al 9 de gener de 1937 es fa càrrec de la regidoria de Transports en representació del PSUC. Des d’aquesta última data, i fins al 21 d’octubre de 1937, segueix encarregant-se de la mateixa regidoria i de la de Cultura, i el 17 de setembre de 1937 és mobilitzat i ha de marxar al front de guerra.
La primera intervenció de Joan Grassot com a conseller de Transports és el 10 de desembre de 1936, al Llibre d’actes núm. 17, foli 72, i que transcrivim:
«A proposta del Conseller de Transports i atesos els seus raonaments, el Consell Municipal acorda per unanimitat procedir a la municipalització dels
serveis de transports d’aquesta localitat, procedint immediatament a la incautació dels mateixos, essent els autos incautats, indemnitzats amb el seu valor actual als propietaris, prèvia valoració dels mateixos, feta d’acord amb el Consell Municipal o bé, en cas de desavinença, feta per un tècnic que oportunament es designi, qual quantitat valorada es farà efectiva dintre de les possibilitats econòmiques que disposi aquest Consell Municipal».


Segons ens informa el Llibre d’actes del Consell Municipal, amb data de 9 de setembre de 1937, Joan Grassot és cridat a lleves i ingressa a l’exèrcit popular; des d’aquest moment, i fins a la seva mort al comando de Gusen, el 31 de març de 1941, no en tenim cap notícia, no podem ni refer la seva vida militar, ni amb posterioritat a l’exili; podem suposar, però, que seguí el camí dels 470.000 exiliats que el gener de 1939 travessaren la ratlla de la frontera catalana, fugint de l’exèrcit feixista, els seus tribunals militars i els seus escamots d’afusellament.


Des d’ara, i fins a la data de la mort de Joan Grassot, només podem suggerir hipòtesis de treball, és a dir, suposar que, en la situació marcada per l’exili, ell va seguir, dins el context històric, la trajectòria de la gran majoria d ’exiliats que no emigraren a terres americanes. Les possibilitats dels refugiats eren bàsicament: a) enrolar-se a la Legió Francesa, b) adscriure’s a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) per anar a fer fortificacions a la línia de la frontera amb Alemanya, c) allistar-se als
Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers (RMVE), d) trobar una feina temporal a pagès, la verema, la sega, e) trobar feina en la indústria de guerra francesa, f) retornar a l’Estat espanyol. Foren molts els que aviat es trobarien als rengles de la resistència francesa lluitant contra l’exèrcit alemany, és a dir, contra el mateix feixisme al qual s’havien enfrontat durant el període 1936-39.
La situació de Grassot va empitjorar amb les  converses que va mantenir Ramon Serrano Suñer, Ministro de Gobernación y Presidente de la Junta Política de la FET y de las JONS , amb els jerarques nazis a Berlín, la setmana del 22 al 27 de setembre de 1940. Serrano conversà amb Adolf Hitler, el ministre d’Afers Estrangers J. von Ribbentropp i el ministre de l’Interior del Reich, doctor W. Frick. Segons testimonis presents a l’entrevista, en  posteriors declaracions digueren que, quan J. von Ribbentropp preguntà a Serrano Suñer què n’havien de fer, d’aquella munió de republicans espanyols empresonats, aquest li contestà que els republicans no eren espanyols; en part, tenia raó, però no pas en el sentit en el qual ell ho deia, gallecs, bascos i catalans no eren espanyols. Aquesta posició del govern espanyol condemnà els refugiats a la condició d’apàtrides, sense cap mena de suport, per això, portaren en els camps d’extermini el triangle blau dels apàtrides. En esclatar la Segona Guerra Mundial, l’1 de setembre de 1939, l’Estat espanyol és un país no bel·ligerant i, per tant, els seus ciutadans han de gaudir d’aquesta situació de neutralitat. En declarar Serrano Suñer que els Roten Spanien no eren espanyols, passen a ésser considerats apàtrides, per tant, sense suport ni reconeixement per part de cap Estat o institució.
Serrano Suñer fou sis vegades ministre en els primers governs franquistes (1938-42), d’Interior, de Governació i d’Afers Exteriors. L’any  1941 impulsà la
formació de la División Azul per anar a lluitar contra el bolxevisme. Setmanes  abans de la seva mort, l’any 2003, s’havia iniciat una querella criminal, en un tribunal de París, sota l’acusació de delictes de genocidi, els acusadors eren deportats als camps d’extermini nazis, i familiars seus, la mort li estalvià el judici dels homes. Detinguts pels alemanys a la caiguda de França, l’any 1940, molts d’ells, en la condició de treballadors militaritzats a fortificacions, van ésser, d’antuvi, tancats en camps de presoners de guerra, per ser emmenats després als camps d’extermini de la SS, en concepte d’apàtrides indesitjables.
A Arenys de Munt tenim l’exemple d’un militant del PSUC que, de ben segur, coneixia en Joan Grassot, és en Josep Bigorra i Colomer( 1920-1966). De molt jove s’afilià al PSUC, era de la lleva del biberó. Participà a la batalla de l’Ebre, adscrit a la 60a Divisió, però dos projectils el feriren al pit.
El 29 de juliol de 1944, cent cinquanta maquis ocupen Prada de Conflent, des de ¾ d’11 del matí fins a ¾ de 2, en una operació de propaganda política. Josep Bigorra, amb el nom de guerra de Joan Soler (Joan Soler i Pelegrí), en record al company mort al front de l’Alt Aragó a l’ermita de Santa Quitèria, l’11 d’octubre de 1937, participa en aquesta operació de la resistència en una línia de  comandament. Després de la invasió alemanya i la posterior signatura de l’armistici pel mariscal H.P. Petain, molts exiliats republicans, Rotspanier (rojos espanyols) van ser detinguts i internats als Stalags o «camps d’origen".


Es va arribar a formar un gran hòlding empresarial de les SS, que arrendava la mà d’obra a les empreses privades (Siemens, Krupp, AEG, BMW, IG Farben,
Tyssen, Heinkel, Volkswagen, AGW, Adler, Industriehof, Steyr-Werke, Messerschmitt AG, Schneider, Mittelbau, Flick, Daimler-Benz) amb els
beneficis que comportava la utilització de mà d'obra esclava.
Mauthausen tenia quaranta-nou camps auxiliars estesos per tota Àustria i uns setanta comandos, on foren empresonades unes 195.000 persones. L’any 1942 foren internades en el camp unes 5.000 dones resistents, iugoslaves, txeques i russes. Dels quinze mil guardians SS de la totalitat dels camps d’extermini, només seixanta-un foren jutjats pel Warcrime Branch o els tribunals militars internacionals, com els de Nuremberg o Dachau. L’aparició de la Guerra Freda féu que els tribunals de desnazificació es decantessin per la clemència, davant del perill greu que representava l’ascens del comunisme. De fet, calia considerar que aquells botxins havien col·laborat en l’eliminació del perill del bolxevisme a Europa, i això explicaria que només seixanta-un dels quinze mil fossin jutjats; molts fugiren a Amèrica del Sud, a l’Estat espanyol, on foren ben rebuts pels jerarques feixistes, i altres es camuflaren dins de la societat civil alemanya.
La majoria de fotografies del camp de Mauthausen, més de dues mil, foren extretes pel jove fotoperiodista català, deportat i membre del PSUC  Francesc Boix (1920-1951) del laboratori fotogràfic del camp, i algunes serviren com a proves incriminatòries definitives per a alts oficials de l’exèrcit en el judici de Nuremberg. Gràcies a la tasca del valencià Casimir Climent i del català
Josep Bailina, que pels seus coneixements d’alemany foren destinats a les oficines del camp on s’omplenaven les fitxes dels deportats, se n’ha pogut saber el nombre que hi passaren de la península. Ells van amagar les fitxes dels ingressats en el magatzem de paper enmig de les fitxes blanques; quan, en veure perduda la guerra, els alemanys decidiren cremar les proves dels seus crims, les fitxes amagades es salvaren.
La fitxa de deportat de Joan Grassot, reproduïda en el llibre de Montserrat Roig
Els catalans als camps nazis , és la següent:
«Grassiot Grivé, Joan, 12/8/09
St.? 9.8.40 M. 3582 21.1.41 G. 9322 + 31.3.41 G.
Esposa: Esperança Roig Ordeig, c/ Sant Pau, 8, Arenys de Munt (Barcelona)»


Observem l’error en la transcripció del primer cognom; com en tots els deportats, trobem la data de l’arribada al camp de Mauthausen, el 9 d’agost de
1940, i el número de presoner, 3.582; després, la data del seu trasllat a Gusen, amb el número de presoner i la data de la mort en aquest camp, el 31 de març de 1941.
La majoria de deportats malalts o afeblits foren eliminats a Gusen, situat a quatre quilòmetres de Mauthausen. És a dir, que Grassot passa internat quatre mesos a Mauthausen i tres al subcamp de Gusen, en total, set mesos. Aquest era el temps mitjà de vida en un camp d’extermini per a una persona
sana i jove, com era el seu cas, i depenia de la moral de l’internat, de la seva voluntat de viure i de superar aquell infern i del lloc i la feina que li hagués tocat fer al camp. No era el mateix estar a la pedrera dels cent vuitanta-sis esglaons, traginant amunt i avall pedres de trenta a trenta-cinc quilos, durant deu o dotze hores, amb una dieta de fam, que fer una feina a la cuina o de paleta, que desgastava menys físicament i, per tant, tenies més possibilitats de sobreviure. Però, en general, el temps mig de vida era entre tres i sis mesos. Segons la informació fornida per la Federació Mundial de Deportats, FMD,
Joan Grassot sortí amb el transport número 3, el 6 d’agost de 1940, de l’Stalag I- B Hohenstein i arribà a Mauthausen el 9 d’agost, tal i com consta en la seva fitxa.
En aquest comboi, anaven un total de cent seixanta-nou deportats ori inaris de la Península, en la seva majoria catalans, i les matrícules que recull l’informe van del número 3.545 al 3.713, que coincideixen, en un dígit menys, 168, amb la xifra de presoners que es diu que arriben al camp, i que són 169.
Joan Grassot deixava la seva muller, Esperança Roig, amb dues filles, de vuit i sis anys, la Núria i la Ramona. Segons un document del jutjat municipal d’Arenys de Munt, «Juicio verbal civil de desahucio (1941) de D. Narciso Casas Bachs contra Juan Grassot Grivé», la sentència, emesa el 3 de maig de 1941, pel jutge municipal Rafael Coll Arboix, diu «haber lugar al desahucio apercibiendo de lanzamiento a Juan Grassot si no desocupa la referida casa número 5 de la Rambla del Generalísimo dentro de ocho dias, con expresa imposiciones de costas al mismo demandado». Quan la mare, amb les dues filles, fou desnonada, el seu marit feia dos mesos que havia estat exterminat a Mauthausen; el llarg calvari dels vençuts tot just començava,
havia de durar quaranta anys, després vindria l’oblit, el seu testimoni era massa
incòmode per a moltes esferes del poder.

Per saber-ne més: 

Joan Grassot i Grivé, la lluita per l'ideal. 

Butlletí Amical Mauthausen. nº 8, setembre 2002 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada