Arxiu del blog

dissabte, 11 de juny de 2016

Francesc Verdalet Guardiola

MEMÒRIA HISTÒRICA. 

FITXES DE MILITANTS. 

86: FRANCESC VERDALET GUARDIOLA.


Mercès a la informació fornida per na Rosa Montero, neboda seva, hem
pogut conèixer el cas del seu oncle, Francesc Verdalet i Guardiola, militant del
PSUC i col·laborador esporàdic del 'Llibertat', órgan oficial antifeixista del Consell Municipal de Mataró, assassinat a Mauthausen el 27 d'octubre de 1941 amb una injecció de benzina directe al cor.
La seva aventura personal i la seva fi són paradigmàtics del de tants antifeixistes catalans que caigueren sota l'urpa nazi; les seves referències del món de la deportació són:
Francesc Verdalet i Guardiola, nascut el 14-VIII-1914 (Blanes).
Stalag, Camp de Presoners XI-B 87486. 27-1-1941 M 5841 mort 27-10-1941 Gusen (Komando de Mauthausen), a l'edat de 27 anys.

"Ens ajustem en la descripció dels fets a la carta que, datada a París el 7 de desembre de 1945, ens explica el seu company de captivitat i amic David Puente.
Ell i el seu company són enrolats per sorteig en una Compagnie de Travailleurs
Espagnols, això s'esdevé el 20 de desembre de 1939. La Compagnie a la qual són
assignats al Camp núm. 2 de Snt Cyprien és la número 109.
Equipat amb roba dels soldats de la guerra de 1914-18, el dia 22 surten del
Camp de Snt Cyprien en direcció desconeguda. Dos dies més tard arriben al poble de Frankaluof (Alssàcia), allí són allotjats en una ferme (masia) i durant quatre mesos treballen en la construcció de fortificacions i casamates en la línia de frontera amb Alemanya, amb unes temperatures de 32°C sota zero.
El mes d'abril foren traslladats a prop de Folquemont, un poblet del Sarre,
fent el mateix treball de construcció de casamates; el dia catorze de juny, després d'ésser batuts per l'artilleria i l'aviació, són encerclats a Delle, poblet fronterer amb Suïssa i amb Alemanya al Departament de Belfort.
El comandament francès desapareix i el grup resta abandonat a la seva sort
Travessen la frontera suïssa, però, després d'estar-hi una hora, són retornats a
territori francès. Tots els qui havien travessat la línia de la frontera, són detinguts i tornats a l'altra banda del Pont Internacional. Això s'esdevé els dies 17, 18 i 19 de juny.
Són capturats per unitats de l'exèrcit alemany. Un comandant alemany els
obliga a fer la salutació feixista i a cridar Viva Franco, Arriba España.
Després d'una marxa de vuitanta quilòmetres, el dia 21 de juny són tancats
en un garatge de la caserna Latry de Belfort. Allí gairebé no reben alimentació i
poden viure gràcies al fet que mengen la civada que roben dels cavalls.
A començaments de novembre reberen la visita d'Heinrich Himmler, cap de
la Gestapo, que els pregunta si són rojos; un mes més tard comença el seu trasllat en diverses etapes cap a Mauthausen, on arriben el 27 de gener de 1941,
després de dos dies de viatge en vagons tancats hermèticament.
Allí són destinats a la barraca número quinze, que tenia com a cap Popeye,
motejat així a causa dels terribles cops de puny que donava als presoners. Francesc Verdalet fou destinat a la construcció de la carretera número dos, amb temperatures de vint-i-set graus sota zero, sense gairebé menjar. Va emmalaltir i
fou traslladat a la infermeria del Camp on millorà notablement, després d'haverse engreixat una mica. El dia vint-i-set d'octubre, divendres, de 1941, a les dues de la tarda, Francesc Verdalet moria, després d'haver-li injectat una injecció de petroli directa al cor, per ordre del metge alemany SS, que digué que estava turberculós.
El metge presoner amb el qual vaig parlar em digué que de fet només presentava símptomes inicials de tuberculosi i que amb repòs i tractament adequat s'hauria pogut guarir.
Aquest és el desè mataroní d'adopció assassinat en els camps de la nit i boira.
Vull recórrer al llibre escrit per J. Amat Piniella Kl,. Reich, on l'autor, antic
deportat de Mauthausen, explica les seves horribles experiències. De la pàgina
131 capítol XI de l'obra esmentada transcrivim el següent fragment que ens
ajudarà a entendre amb més precisió la fredor de l'assassinat d'en F. Verdalet i
tants d'altres.
'No sabia res de les fitxes amb la creu vermella, però no creia escapar-se de
la pròxima tria. Cosa estranya, l'angoixa s'havia esvaït. Hagué de sotmetre's a
una certa violència per fer-se càrrec que aquella podia ser la darrera matinada.
Se l'havia imaginada de mil maneres possibles, perd mai no hauria cregut que
pogués arribar amb la placidesa interior que en aquells moments sentia. Potser
unes hores més tardjauria estibat i nu al dipòsit del crematori, un cadàver entre
centenars de cadàvers, perd, tot i això, ja no tenia por de res. El cor li batia amb
regularitat, i per més esforços que fes, no sabia endevinar enlloc la proximitat
de cap abisme. Al contrari, veia davant seu com un pendís suau, sense fi, on els
sentits deixaven de produir cap molèstia.
Ja una bona colla de llits eren buits quan el 'kapo' va entrar i s'adreçà a
en Francesc. Aquest enretirà la manta. Hauria estat el seu desig baixar del llit
sense ajuda i presentar-se a la 'sala de liquidacions' pels propis peus. No pogué.
Sostingut pels dos infermers, abastà tot el dormitori amb una sola mirada.
'És la darrera vegada que veig aquests llits —pensà—, aquest sostre, aquesta
porta, aquest passadís'. Ben poca cosa li quedava.
La sala on va entrar era gran com un menjador de Block. Assegut darrera
d'una tauleta, hi havia el metge SS regirant papers. Al centre, sota una pantalla
ampla, la taula de cures, articulada i coberta d'un hule granat i, al costat mateix,
una tauleta de vidre amb rodes, plena d'ampolles i estris niquelats. Un infermer
portava una bata blava: un conegut. Altres metges-presos eren al volt de
la taula gran: altres coneguts. En Francesc s'hi trobà estirat i nu. Tingué la
impressió que el temps corria adelerat i que els moviments d'aquella gent eren
bruscos com els d'una màquina. La pantalla, amb el mirall còncau del seu interior, semblava recollir materialment la seva atenció.
Percebé, uns segons després, el dringar dels instruments damunt del cristall
de la tauleta. Sense girar el cap, va veure perfectament que aquell tipus tenia
una gran xeringa als dits, una xeringa armada d'una agulla molt llarga.
— Em fareu mal? —preguntà amb un interès fictici. En realitat, ja tant se
li'n donava.
L'infermer era alemany i no el comprengué, perd el metge espanyol contestà:
— Amb aquest tractament milloraràs. No tinguis por.
— Ja ho sé —digué en Francesc, somrient. Triga gaire a fer efecte?
— No gaire —contestà el metge amb veu fosca.
I li posà la mà al braó.
L'atracció de la pantalla esdevingué irresistible. Algú feia pujar la taula
lentament, cap al mirall còncau, el qual ja no recollia les llums, sinó les imatges
invertides de tots els homes, de totes les coses. En Francesc se sentí punxat al
cor. L'arma era freda i s'eixamplava sense parar dintre el seu pit. Un dolor viu,
perd no insuportable. Tot desapareixia a poc a poc i només el mirall conservava
les ombres vagues d'una nit gairebé maternal. Un gran soroll que venia de dinin
tre el cap l'eixordava, com si el cervell anés a esclatar; un soroll que es convertí
en un xiulet allargassat, fi i perforant. Mentrestant, la taula no parava de pujar
lentament...
— La gasolina no m'arribarà —digué l'infermer de la bata blava.
— Fes les dosis més petits —respongué el metge SS. Amb menys també moren.
— Triguen més i pateixen molt.
— No importa. Redueix les dosis.'

En Francesc Verdalet sembla que coincidí, les dades no acaben d'ésser prou
precises, amb en Pere Vives i Clavé a la 109 Compagnie de Travailleurs Espagnols.
Pere Vives, que havia nascut a Barcelona el 24 de febrer de 1910, era un
jove assidu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, d'una extraordinària cultura política, professor de matemàtiques i d'idiomes. Estava enllestint la traducció per a l'editorial Proa de la Condició humana de Malraux. Era un intel·lectual brillant i alhora compromès políticament, per això participà en els fets del sis d'octubre de 1934.
Tinent d'artilleria de l'Exèrcit Popular, a la retirada és internat al camp de
concentració d'Agde.
A partir d'aquí existeixen força punts de contacte entre ambdós, F. Verdalet
i P. Vives. Tots dos són traslladats a la masia de Frankaltrof, a Lorena. Intenten
entrar des de Delle a la Suïssa francesa però en són expulsats. Finalment, tots dos tindran la mateixa mort: assassinats amb una injecció de benzina al cor, també a Mauthausen. Pere Vives hi morí el 30 d'octubre de 1941,
Al cap de cinquanta anys de l'assassinat d'aquests mataronins, pels nazis,
per l'únic delicte d'haver defensat la llibertat, serveixin aquestes ratlles com a
homenatge del que els hauria d'haver fet la nostra ciutat i tot el poble català".


Agustí Barrera i Puigví.

BIBLIOGRAFIA:
ROIG, Montserrat. Els catalans als camps nazis. Edicions 62, Barcelona 1977.
VIVES I CLAVÉ, Pere. Cartes des dels camps de concentració. Pròleg d'Agustí Bartra.
Edicions 62, Barcelona 1972.
BARTRA, Agustí. Crist de 200.000 braços. Refugiats catalans als camps de concentració
francesos. Edicions Martínez Roca. Barcelona 1968.
AMAT PINIELLA. J. KL. Reich. Història de la Literatura Catalana. Edicions 62 Orbis, Barcelona 1984.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada