Arxiu del blog

dissabte, 10 de setembre de 2016

Laia Berenguer Puget

MEMÒRIA HISTÒRICA. 

FITXES DE MILITANTS.

98: LAIA BERENGUER PUGET.





 Laia Berenguer i Puget (Sant Feliu de Codines, 18 de gener de 1920 - 21 de juny de 2011), ha estat una militant històrica del PSUC, exiliada a França i posteriorment empresonada a Espanya, que va ser regidora i alcaldessa del PSUC i d'ICV a la seva ciutat natal, St. Feliu de Codines, en el Vallès Oriental.
El 1936 començà a militar a les JSUC, organització de la que fou fundadora en el seu municipi i màxim responsable durant el període 1936-1939.
Després de la Guerra Civil Espanyola es va exiliar a França, creuant la frontera amb els últims soldats de la Brigada Líster. Va ser internada en el Massís central, prop de París i, quan tornà a Catalunya, fou vigilada de prop per la policía franquista. Detinguda, va fer 3 anys i mig de condemna a la presó de dones de Les Corts. Als 3 mesos li comunicaren que havia estat jutjada, sense la seva presència, en Consell de Guerra i condemnada a 20 anys per pertanyença al PSUC i 'auxili a la rebelió'. Tornà a complir condemna durant 12 anys més.  Finalment, el 1965 quedà absolta de tots els càrrecs polítics, però un any abans ja havia contactat novament i clandestinament amb el PSUC a través de Xavier Folch.
El 1971, quan es creà l' Assemblea de Catalunya, ella en va formar part com a fundadora. El 1973 la van dur a presidi amb les 113 persones que estaven a la direcció de l'Assemblea, aquesta vegada a la presó de la Trinitat. Finalment va sortir de la presó el 1977 i continuà la seva carrera política governant en el seu poble com a regidora i més tard com a alcaldessa d'Iniciativa per Catalunya, l'hereva del PSUC. 
Fins la seva mort, el 21 de juny de 2011, als 91 anys, va ser membre del PSUC, d'ICV i de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics. 

Per saber-ne més: 

Dones del PSUC: Laia Berenguer Puget.

Wikipèdia: Laia Berenguer Puget.

Presó de Les Corts: Laia Berenguer.

Diari Ara: 'en memòria de Laia Berenguer'.

ICV lamenta la mort de Laia Berenguer.




Antonio Martín Sánchez

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

97: ANTONIO MARTÍN SÁNCHEZ.


Antonio Martín Sánchez  (Palma del Río, Córdoba, 19 de setembre de 1947 - El Prat, 31 de desembre de 1981).



Antonio Martín Sánchez va néixer el 19 de setembre de 1947 a Palma del Rio, un petit poble de la província de Còrdova.  
Els seus orígens modestos el van obligar a treballar des de petit –als 15 anys ja feia de paleta- i despertaren la seva consciència de classe que el portà a afiliar-se l’any 1966 al PCE.
Com a tants d’altres, la necessitat de trobar feina l’obligà a emigrar i després de breus estades a diferents indrets de Catalunya, a començament de la dècada dels setanta s’instal·là al Prat de Llobregat. El febrer de 1972 es casava amb Carmen Díaz, a qui havia conegut feia uns anys a casa d’uns amics. Van tenir dues filles.
Antonio Martín s’integra fàcilment a la societat catalana al temps que continuava la seva activitat sindical, a través de CCOO, i política, com a militant del PSUC. En arribar les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura va ser l’home de consens i encapçalà la candidatura del PSUC. El resultat popular manifestat a les urnes i els pactes polítics el portaren a l’alcaldia del Prat en un moment històric clau en el qual es barrejaven els dèficits de ciutat arrossegats del franquisme, la inexperiència en el govern del nous polítics i l’esperança que els ciutadans havien dipositat en el canvi.  
En prendre possessió de l’alcaldia, Antonio Martín deixà els seus càrrecs a l’executiva del ram de la construcció de CCOO a Catalunya i a l’executiva comarcal del sindicat així com la secretaria política del comitè local del PSUC al Prat. Vinculat sempre a la construcció, treballava com a oficial de primera en una constructora del Prat de la qual va demanar excedència per dedicar-se plenament a les tasques de govern de la ciutat  
De formació autodidacta, havia acabat els estudis de delineant i començava a estudiar dret l’any 1981. Antonio Martín era un home d’acció que va viure una època molt conflictiva. Primer, la lluita sindical i política a la clandestinitat. A la mort del dictador, les forces democràtiques van viure un profunda reflexió interna per tal d’adaptar-se a la nova realitat que plantejava la legalitat. I finalment, el repte d’afrontar les tasques de govern municipal sense cap experiència prèvia.  
L’historiador Jaume Codina, recorda d’Antonio Martín la seva incapacitat per entendre les postures apolítiques i suposadament indiferents, i sobretot la inseguretat personal davant del repte de dirigir una comunitat que creia no conèixer prou tot i que s’hi esforçava i molt. Un dels seus reptes personals va ser aconseguir llegir i parlar en català.  
L’escriptor Ignasi Riera el va conèixer bé i explica quins eren els temes que el preocupaven: l’aigua dolça, l’aeroport, l’ecologia del Delta i el barri de Sant Cosme.  Riera també explica com Antonio Martín passava hores al seu despatx revisant les actes dels consistoris anteriors: volia saber quina història heretava. Va demostrar que coneixia amb precisió les dades del seu municipi. I el coneixia barri per barri, amb una mena de coneixement actiu que el convertia en la persona capaç de començar a soldar una ciutat desballestada, com era el Prat.  
El 26 de desembre de 1981 va patir un greu accident de trànsit que el portaria a la mort uns dies després, el 31 de desembre. El 2 de gener de 1982 va tenir lloc el seu enterrament que va ser una gran manifestació popular de dol i de reconeixement de tota la classe política i sindical.  Més de 10.000 persones varen acompanyar pels carrers de El Prat, el fèretre amb el cos de l'alcalde. Hi va assistir tota la direcció del PSUC així com altres dirigents polítics (Carrillo, Pujol, Serra, etc), que en respectuós silenci, varen acomiadar al primer alcalde democràtic de El Prat de Llobregat, elegit a les urnes.  

Un carrer i la biblioteca pública de El Prat, porten el seu nom.

(Fragments d’ “Antoni Martín: l’home, el polític” de Marga Gómez  dins d’Antoni Martín Sánchez. Alcalde del Prat de Llobregat 1979-1981. Viu en el record. Ajuntament del Prat de Llobregat, 1991.)  

Vares venir de lluny,
com tants d’altres
i com a tants d’altres et vàren fer nostre,
i et vas fer nostre, rabiosament nostre.  

I nostre, com la terra mateixa,
serà sempre el teu record
que restarà sempre viu
entre nosaltres, entranyable amic.
 

Per saber-ne més: 

Wikipèdia: Antonio Martín Sánchez. 

Biblioteca Antonio Martín, El Prat de Llobregat. 




diumenge, 4 de setembre de 2016

Cipriano García Sánchez


MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

96: CIPRIANO GARCÍA SÁNCHEZ







Cipriano García Sánchez, (Manzanares de la Mancha, Ciudad Real, 26 de setembre de1927 - Castelldefells, 22 de maig de 1995) Obrer, sindicalista i polític. Arribà al barri de Ca n'Anglada de Terrassa l'any 1951. Treballà en "Ceràmicas Egara", coneguda com la "Bòbila del Manco", essent escollit enllaç sindical el 1953. Ingressà al Partit Socialista Unificat de Catalunya l'any 1954. Participà en la protesta de gener de 1956 a Terrassa, quan els carrers acolliren una insòlita i nombrosa riuada de ciclistes, coneguda com la "manifestació de les bicicletes", dirigida contra la pujada dels impostos municipals per l'ús d'aquest mitjà de transport, el més habitual llavors entre els treballadors.

Assistí al I Congrés del seu partit celebrat clandestinament a França aquell mateix any. L'any 1957 fou detingut i sortí en llibertat del Penal de Burgos l'any 1959. El juny de 1960 intervingué en la col•locació de pintades a Terrassa denunciant les detencions de Jordi Pujol i Soley i altres pels coneguts com "Fets del Palau". Això comportà un Consell de guerra contra 7 militants obrers que foren acusats de rebel•lió militar i condemnats. Sortí de Burgos el juliol de 1964 i llavors es reincorporà al nucli comunista de Terrassa per impulsar la creació de les Comissions Obreres del Vallès. És a dir: per fer pintades contra la detenció de Jordi Pujol i Soley va patir un Consell de Guerra i una condemna de 4 anys en el Penal de Burgos, mentre que el propi Jordi Pujol va estar-se 2 anys a la presó de Torrero (Saragossa) pels fets del Palau. Ser del PSUC, penalitzava molt més. Se n'ha parlat molt de l'empresonament de 2 anys a Jordi Pujol, però molt poc de l'empresonament de 4 anys a Cipriano García ( i altres militants del PSUC) justament per protestar contra els 'Fets del palau'.

L'any següent assistí al II Congrés de la seva organització política, on fou escollit membre del Comitè central i del Comitè executiu; i assistí al VII Congrés del Partido Comunista de España, essent designat membre del seu Comitè central. Amb motiu de la jornada del "27 d'Octubre de 1967", la primera convocatòria de Comissions Obreres coordinada a nivell espanyol, fou detingut de nou a Terrassa i posat en llibertat. Des de llavors fou un dels impulsors de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, constituïda el 1967, i formà part de la Coordinadora General de les Comissions Obreres. La caiguda d'aquest organisme, l'any 1972, de la qual va escapolir-se, i el posterior judici contra els seus dirigents, en el conegut com "procés 1001", va fer que passés a ser el màxim responsable d'aquesta coordinadora fins finals de l'any 1975, durant un període de màxima expansió i consolidació d'aquest moviment sociopolític. Entre els seus escrits destaquen "La clase obrera y el problema nacional" a Catalunya 70, Barcelona, 1970; "El model Terrassa" a "La nostra utopia. PSUC cinquanta anys d'història", Barcelona, 1986.

Apunt biogràfic de Wikipèdia:

Cipriano García Sánchez


Miner de professió, el 1943 entrà a treballar a les mines de La Puebla de Almoradiel, que deixà el 1951, quan s'establí al barri de Ca n''Anglada de Terrassa, on treballà a RENFE i a Cerámica Egara Afiliat al PSUC, el 1954 passà a formar part de la direcció egarenca del partit. Participà en la vaga de les bicicletes de 1956 i el 1957 fou detingut a la tornada d'un congrés clandestí del PSUC a França, raó per la qual fou tancat al Penal de Burgos fins al 1959. El 1960 participà a Terrassa en les protestes per les detencions de Jordi Pujol i altres implicats en els 'fets del Palau', per la qual cosa fou jutjat en Consell de guerra amb sis sindicalistes més i tancat novament al Penal de Burgos fins a 1964. A la sortida participà en la creació de Comissions Obreres i el 1965 accedí per primer cop als comitès central i executiu del partit. Després del VIII Congrés del PCE formà part del seu comitè central. Fou detingut novament el 1967, any en què formà part de la coordinadora general de CCOO en nom de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Aconseguí escapolir-se durant la caiguda dels dirigents del sindicat el 1972, cosa que provocà l'anomenat Procés 1001, i des d'aleshores fins a 1975 fou el màxim responsable de la coordinadora de Comissions Obreres a la clandestinitat.
A les eleccions generals espanyoles de 1979 fou escollit diputat a les Corts de Madrid fins al 1982, on va fou vocal de la Comissió de Treball del Congrés dels Diputats. A les eleccions autonòmiques de 1984 fou escollit diputat fins al 1988. Defensà la unitat de la classe treballadora de catalunya front les temptatives neolerrouxistes pretesament d'esquerres. Instal·lat ja a Castelldefels, encapçalà les llistes municipals d'Iniciativa per Catalunya a les eleccions municipals de 1991. Morí en un accident als 67 anys en patir un traumatisme craneoencefàlic en caure d'un arbre durant una penjada de pancartes a Castelldefels en la campanya per les municipals següents, el 1995. En la seva memòria la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) ha creat la Fundació Cipriano García.
Al seu enterrament hi assistiren 1500 persones i el seu fèretre es cobrí significativament, com assenyalà Teresa Pàmies, amb tres banderes: la catalana, la del sindicat Comissions Obreres i la del PSUC.


Per saber-ne més:

Fundació Cipriano García. CONC.

Wikipèdia: Cipriano García Sánchez.

'Treball': Plaça Cipriano García a Terrassa.

'El País': muere Cipriano García, dirigente de CC.OO. y del PSUC.