MEMÒRIA HISTÒRICA.
FITXES DE MILITANTS.
97: ANTONIO MARTÍN SÁNCHEZ.
Antonio Martín Sánchez va néixer el 19 de setembre de 1947 a Palma del Rio, un petit poble de la província de Còrdova.
Els seus orígens modestos el van obligar a treballar des de petit –als 15 anys ja feia de paleta- i despertaren la seva consciència de classe que el portà a afiliar-se l’any 1966 al PCE.
Com a tants d’altres, la necessitat de trobar feina l’obligà a emigrar i després de breus estades a diferents indrets de Catalunya, a començament de la dècada dels setanta s’instal·là al Prat de Llobregat. El febrer de 1972 es casava amb Carmen Díaz, a qui havia conegut feia uns anys a casa d’uns amics. Van tenir dues filles. Antonio Martín s’integra fàcilment a la societat catalana al temps que continuava la seva activitat sindical, a través de CCOO, i política, com a militant del PSUC. En arribar les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura va ser l’home de consens i encapçalà la candidatura del PSUC. El resultat popular manifestat a les urnes i els pactes polítics el portaren a l’alcaldia del Prat en un moment històric clau en el qual es barrejaven els dèficits de ciutat arrossegats del franquisme, la inexperiència en el govern del nous polítics i l’esperança que els ciutadans havien dipositat en el canvi.
En prendre possessió de l’alcaldia, Antonio Martín deixà els seus càrrecs a l’executiva del ram de la construcció de CCOO a Catalunya i a l’executiva comarcal del sindicat així com la secretaria política del comitè local del PSUC al Prat. Vinculat sempre a la construcció, treballava com a oficial de primera en una constructora del Prat de la qual va demanar excedència per dedicar-se plenament a les tasques de govern de la ciutat
De formació autodidacta, havia acabat els estudis de delineant i començava a estudiar dret l’any 1981. Antonio Martín era un home d’acció que va viure una època molt conflictiva. Primer, la lluita sindical i política a la clandestinitat. A la mort del dictador, les forces democràtiques van viure un profunda reflexió interna per tal d’adaptar-se a la nova realitat que plantejava la legalitat. I finalment, el repte d’afrontar les tasques de govern municipal sense cap experiència prèvia.
L’historiador Jaume Codina, recorda d’Antonio Martín la seva incapacitat per entendre les postures apolítiques i suposadament indiferents, i sobretot la inseguretat personal davant del repte de dirigir una comunitat que creia no conèixer prou tot i que s’hi esforçava i molt. Un dels seus reptes personals va ser aconseguir llegir i parlar en català.
L’escriptor Ignasi Riera el va conèixer bé i explica quins eren els temes que el preocupaven: l’aigua dolça, l’aeroport, l’ecologia del Delta i el barri de Sant Cosme. Riera també explica com Antonio Martín passava hores al seu despatx revisant les actes dels consistoris anteriors: volia saber quina història heretava. Va demostrar que coneixia amb precisió les dades del seu municipi. I el coneixia barri per barri, amb una mena de coneixement actiu que el convertia en la persona capaç de començar a soldar una ciutat desballestada, com era el Prat.
El 26 de desembre de 1981 va patir un greu accident de trànsit que el portaria a la mort uns dies després, el 31 de desembre. El 2 de gener de 1982 va tenir lloc el seu enterrament que va ser una gran manifestació popular de dol i de reconeixement de tota la classe política i sindical. Més de 10.000 persones varen acompanyar pels carrers de El Prat, el fèretre amb el cos de l'alcalde. Hi va assistir tota la direcció del PSUC així com altres dirigents polítics (Carrillo, Pujol, Serra, etc), que en respectuós silenci, varen acomiadar al primer alcalde democràtic de El Prat de Llobregat, elegit a les urnes.
Un carrer i la biblioteca pública de El Prat, porten el seu nom.
(Fragments d’ “Antoni Martín: l’home, el polític” de Marga Gómez dins d’Antoni Martín Sánchez. Alcalde del Prat de Llobregat 1979-1981. Viu en el record. Ajuntament del Prat de Llobregat, 1991.)
Vares venir de lluny,
com tants d’altres
i com a tants d’altres et vàren fer nostre,
i et vas fer nostre, rabiosament nostre.
I nostre, com la terra mateixa,
serà sempre el teu record
que restarà sempre viu
entre nosaltres, entranyable amic.
Per saber-ne més:
Wikipèdia: Antonio Martín Sánchez.
Biblioteca Antonio Martín, El Prat de Llobregat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada